LES AMPOLLES I LES DONES.

Les ampolles eren arrenglerades davant seu. Les mirava una a una i volia que cadascuna l’hi expliques part de la seva vida. 

Sol en la sala a les penombres i assegut en el sofà les observava com volen traure l’entrellat del per què havien estat creades.

Whisky, la seva imaginació volava vers les terres d’Escòcia, els lands, les planures d’herbei on es perdia la vista en l’horitzó. L’aigua vit dels antics druides. 

Ratafia segons veus informades un licor que pot servir per guarir certs malestars intestinals. Pensava que per això havia l’anomenada aigua del Carme.

Vermut, vi macerat en herbes bo per obrir l’apetit mentre arriba l’hora del dinar.

Anís i pernod dos elements assimilats.

Més les ampolles no li transmetien cap idea nova. Només la seva presencia l’excitava el pensament. Què eren i quina part tenien en la seva vida.

Vermut abans de dinar amb els amics a la tasca de cal Mosques, bareto baratero juvenil. Un record d’aquells nois i noies que van ser els companys en el temps que comença la vida. La Núria, el primer esclat d’un innocent amor.

La ratafia de la iaia, feta amb amor i carregada de nous verdes. Aspre i forta com ho era aquella dona que venint de muntanya havia creat una família i havia tirat la casa endavant malgrat l’eterna simplicitat del iaio. Potser dins el seu subconscient la imatge de la jove del primer pis que baixava els graons talonejant els primers tacons. La Marta, que n’era de bonica era amb el seu somrís encantador.

Anís, l’olor l¡ hi recordà el singular alè que feia la boca del iaio carregat d’un fi sabor a aiguardent i comí. Que n’era de bona persona malgrat el seu no saber mai quina decisió prendre. Per què es deia a sí mateix la dona ja dirà que s’ha de fer. La Maria; la filla del Pepe, l’amic de copes de l’avi; lleugera com l’aire i tendra mallerenga al mateix temps, amb un parlar melodiós com el cant dels ocells.

Whisky els diumenges a la tarda. Un mitja per trencar la gelor de la timidesa i demanar ballar amb les noies estrangeres a la costa. Potser trencava alguna cosa però si que era segur que afluixava, els genolls que ballaven sols i també la xerrera. La Meredith, pell roja i explosiva com bona nord-americana amb una concepció nova de la forma de viure. Un aire renovador i vibrant vivia dins la noia de Kansas.  

Pernod, l’amor de platja ja més gran a Roses. Aquella dona i el seu marit que només prenien pernod barrejat amb una mica d’aigua freda i en trascolaven un rere l’altre. Suzette, la dona l’encisa amb aquella veu forta.  Era un espectacle veure-la moure’s i caminar amb desimboltura vestida amb un biquini minúscul que per un jove sobre els vint-i-cinc l’arborava i desfeia.

Tot d’una s’aixeca del sofà. Amb el braç aparta les ampolles pràcticament buides fent-les caure a l’altre cantó de la taula. Les ampolles cauen amb estrèpit i fan sentir el dringar del vidre al trencar-se. El vidre resta buit sobre el terra com buida és la seva vida només plena de records lligats amb begudes i dones.

Poc a poc, ensopegant als pocs mobles marxa cap el balcó, obre les portes i ...

Ara deixem el final obert a la vostra decisió:

El sorprèn la llum del sol i el reanima, esperant un altre oportunitat de la vida.

El sorprèn la fresca de l’aire que allunyen els mals pensaments.
Mira les flors i el paisatge i pensa que tot es renova any per any.
O, simplement...

Miquel Pujol Mur.