Sempre
m’han agradat els bòvids salvatges. Fa dos anys, per Setmana Santa vaig pujar a la Nou de Berguedà, per recórrer aquells indrets
boscosos, on temps enrere, havien re-introduït cérvols i cabirols, espècies en
perill d’extinció; volia observar-los. Durant
tres dies, amb el Joan de guia, me’l van recomanar a l’hostal, vaig fer una sèrie
d’excursions per l’entorn, on vaig descobrir a més de la flora i la fauna, uns
paisatges fabulosos .
El
primer lloc que vam anar va ser el Callaràs, vam sortir molt aviat , encara era
fosc. En arribar al Serrat de Fulleracs,
just començava a sortir el sol. Quin
paisatge! El Pedraforca, s’alçava
majestuós, les serres del Cadí, Ensija,... els primers raigs de sol les il·luminaven .
Més enllà el Puigllançada; fins el
Puigmal treia el nas. Seguirem pel Portell
del Porc, Bec de la Roca i la Balma de Crist. Baixant per una vaga de pi
roig, el Joan em va senyalar amb el dit, no fer soroll. Oh, meravella! Dos isards
petitons que els estava alletant la mare. Quina espectacle, vaig copsar amb la
càmera. Caminant pel pla del Callaràs, amb el verd intens de l’herba primaveral, i les eugues i
vaques que pasturant, quin lloc més
idíl·lic.
El Sobrepuny, altre excursió obligada. La pujada és forta però d’allà dalt s’albira
gairebé tot Catalunya. Sembla que toquem el cel amb la mà. Baixant cinc cérvols van passar prop nostre, la cornamenta
em van meravellar, tant
ramificada, encara que a vegades se’ls pot enredar amb els vailets, diuen que fins hi tot algun ha
mort.
Després
la vall de Malanyeu. Un poblet de postal, de cases disseminades; al Graell, vam pujar per unes escales entre les roques al bell mig del
torrent. Vam treure el nas per la Foradada, llavors vam baixar per la font de
les Travesses, lloc ombrívol, quan el
vent encara no havia tombat els faigs centenaris. Ja de tornada, passada la
collada de Sant Isidre vam trobar un ramat de cabirols; quina bellesa d’animals
trescant! Ens vam adonar que un no podia seguir; semblava ferit. Els altres s’allunyaven, però aquest no
podia córrer, arrossegava una pota. El Joan si va apropar, no es volia pas
deixar agafar, finalment ho vàrem aconseguir; Pobre! la tenia trencada. Ens el vam emportar. A casa el Joan l’hi va immobilitzà, amb una fusta
llarga, i embenant tota la cama. El Joan
em va explicar que això ho havia aprés del
seu avi; se’l quedarà uns dies a casa, abans de tornar –lo al bosc.
El
dia que va deixar anar el cabirol al bosc, jo vaig tornar-hi a pujar. Vam ser-hi tots dos. L’animal , no sabia si anar-se’n a quedar-se
amb nosaltres. Estava agraït, amb la
cama ja lliure de l'embenatge, finalment va fer quatre saltirons pel nostre entorn i feliç és va allunyar bosc enllà.
D’això
ja en fa dos anys. De llavors encà hi vaig pujar-hi altres vegades.
Avui
visc al berguedà, amb el Joan, que a més de la passió pels animals compartim moltes altres coses.
-març de 2013-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada