UNA HABITACIÓ A LES FOSQUES.

MAIL A L’AMIGA ABSENT. 

Kat,

El meu cap està a punt de petar. Les idees bullen dins meu, com ho fa l’olla de l’àvia quan cuina el brou nadalenc. Fa xup-xup! I les bombolles, com els pensaments, rebenten una a una. No pensis malament, quan parlo de  cuinar! Això, ja saps que no va amb mi. Mentre hagi, els Mc. Donalds o els Burger. 

Bé, no ho suporto més. En tota la nit no he pogut aclucar els ulls. Les imatges em desvetllen completament. No sé quantes vegades m’he passat la mà per descarregar el meu libido i descansar. Coi! No hi ha dret! 

T’ho explico, sense vergonya, ja què estàs lluny i trigaràs bastants dies a vindré. Desitjo, vagi bé la teva aventura. El paio s’ho mereix. Tu també, no creguis què...Suposo, que llavors, quan tornis ja m’hauran passat els dubtes! 

Abans d’ahir, la Sam, va convidar-nos, a totes les dues classes, a casa del seu avi. Una enorme casa enmig del bosc. Un antic restaurant i hotel. Així ho diu la família. Altres, més ben informats o més mal pensats, conten que aquest lloc és on va fer el calers, amb l’hotelet, com a meublé, i molta discreció. Ningú sabia qui anava. Ni les companyes o els companys que portava. No, amb la fàbrica, no! La fàbrica era l’excusa respectable i el punt per pactar les reserves i les condicions. Sí, Kat, sí! Preu i serveis especials. 

Ja m’he anat pels cims! La Sam va invitar-nos a passar la nit i l’endemà a l’hotel. Piscina i barra oberta. I mutis total. T’imagines seixanta nois i noies barrejats i amb total llibertat. Això als divuit anys, quan la caldera tot just ha fet el rodatge i la xemeneia tiba de mala manera.  

Jo vaig pujar en cotxe. Amb l’Andreu i les seves cosines. Després ja no els vaig veure més, devien tenir la xerinola muntada amb els Costa. Com sempre fan barila junts!  

El Jan, el meu xicot predilecte, no el vaig veure en arribar. Com tenia unes ganes boges de funcionar vaig agafar al David, que anava com sempre mig perdut amb els seus llibres. Home! Maco ho és, intel·ligent i ben plantat. Valga’m déu! També té una bona eina. Tret de la corbata, i portar-se els llibres a una festa de nois i noies, deixats anar de la mà de Déu!  

Vam començar a cercar habitació lliure. Jo, tibant-lo per què ell, el David, està mica in albis pel que he vist. Ja saps les habitacions amb una roba interior de noi o noia penjada en la maneta estan ocupades. Però manoi! Quants passadissos vam haver de recórrer fins a trobar-ne una de lliure. En obrir la porta, l’habitació, era a les fosques però unes figures és movien i desapareixien en la penombra. Vaig tancar prudentment. No hi ha que ficar-se en afers d’altres companys, perquè després, al coincidir a classe, hi ha somriures sota el nas. Més val, evitar els comentaris. 

Però en tancar, un olor a mascle conegut va assaltar el meu nas i un perfum de flors dolces, també. Ostres, ostres! La Mireia, la mosca morta i beata. I l’olor, aquest és el Jan! Qui el va parir! El meu Jan amb la Mireia. Quina cara! Jo que havia passat pel mal trago de la depilació per ell, i ell amb la Mireia! Tal vegada li agraden sense.. Aquesta mala pècora no hi deu anar mai. Potser li agrada el bosc?

Vaig entra amb el David ben agafat de la mà i vaig dir-les-hi de tot. A tots dos. Jo que m’havia passat tota la tarda provant una i mil robes interiors. Que finalment havia optat per posar-me només el vestit a sobre. Per passar-ne via quan arribés el moment. Ara resulta que se’n va a jeure amb aquesta mig monja o mig bagassa. Què sé jo? Van quedar força avergonyits! Us imagineu, despullats l’un damunt de l’altre. Crec que els hi vaig tallar el rotllo. I alguna altra cosa més!  

Prenent altre cop per la mà al David, que tenia els ulls esbatanats de veure tanta carn nua. Com si fos en una mala pel·lícula porno. Vam trobar al mateix costat una habitació buida, amb els llençols encara tebis, i li vaig fer aprendre tot l’abecedari de l’a a la zeta. Una lliçó magistral. Vertaderament, aquest any el curs lectiu l’aprovarà i el nou curs, també! Malgrat, li hagi de fer unes quantes lliçons extres. 

Cordons! Aquest és el meu dilema. Li demano perdó al Jan? Espero que me’l demani ell? És que m’agrada encara! O continuo fem classes obligatòries al David, fins que ho aprengui tot?  Cullera! El cos, és el cos, i com més te, més demana. Bé, el cos i les idees, que van juntes. Vatua l’olla! Les avies ho tenien més fàcil, ha endiumenjar-se, anar al ball i esperar que el tòtila de torn anés buscar-les. Quatre ais de bleda cuita i el noi atontat a demanar la mà als pares. Quan hem de sofrir les noies d’avui en dia. Com no m’enviï un whatsapp aviat, no sé que faré.  

Miquel Pujol Mur.