Han
passat tants anys. Aquest ha estat el meu primer pensament, aquest matí, quan
cercava una antiga fotografia dels anys en què vaig fer el servei militar.
Remenava
amunt i avall els calaixos del canterano abandonat a les polsoses golfes.
Finalment, he trobat el vell àlbum de fotos. Ai, senyor! Quan treballs fem a la
vellesa per complaure els desigs dels néts. La nena de la veu dolça va
preguntar-me: Com eres de jove, avi? No devies tenir tantes arrugues? Jo volent
demostrar-li que havia estat un jove galant he rebuscat, dins els amagatalls,
on havien anat a parar els meus records d’adolescència.
Ara
passant pàgina rere pàgina revisc tot allò que ha format part de la meva vida.
Les primeres fotografies de “quinto”. Al passar novament una altra plana, allà,
de sobte ha aparegut plegada la missiva de la meva enamorada.
El
servei militar, el ser lluny de casa, els camps de tarongers, les flors, les aromes
del mar i la joventut passen com en un calidoscopi davant de la meva mirada.
Aleshores,
ella, la Dúnia, de pell blanca, ulls i melena fosques. Prima, àgil i
moderadament alta. Capaç de qualsevol trapelleria per conquistar-me. Jo bojament,
perdudament, enamorat i extraviat en el laberint del seu amor.
Dúnia,
flor de flors, llum de llum, poesia viva en el pensament.
El
dies de sol per viure la vida, la lluna i les nits per estimar-nos. Petons rere
petons cobrien les nostres cares i els nostres cossos. Aleshores, el pensament
s’ha convertit en una semi-foscor de tons grisos que ocultaven els meus
records. Després d’eixugar-me les llàgrimes, com en una nova matinada han
tornat vius i brillants al meu pensament.
Tants
anys passats i els records encara són vius com si fos ahir. Segurament si
aquesta aventura hagués continuat ara el missatge podria ser diferent.
Però
en acabar el servei, el retorn a la vida d’anterior va impedir que fructifiqués
aquella passió. Els amors inconclusos sempre retornen vius a la memòria com el
primer dia.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada