BALL POPULAR DE LES RENTADORES.

El dia de Sant Joan, a la tarda, el nostre desig de conèixer ens portava a Riu de Cerdanya. Riu de Cerdanya és un petit municipi que durant la seva existència ha tingut diferents cognoms, Riu de Pedra o Riu de Pendís.  

 

El poble (1173 m. alt.) és a la dreta del torrent de Font-llebrera. Les cases són majoritàriament apinyades al voltant de l’església de Sant Joan Baptista i de la plaça major. Al seu entorn els arbres ocupen la majoria de la panoràmica.  Bona part del municipi és ocupat per terreny forestal, estès pels vessants septentrionals del Moixeró, que estan integrats al Parc Natural del Cadí-Moixeró. 

Havia constituït un municipi independent fins el 1973, any en què fou annexat al municipi de Bellver de Cerdanya amb el nom de Riu de Pendís. Tanmateix, al juliol de l’any 1997 es va aprovar, per decret, la segregació  del nou municipi amb la denominació de Riu de Cerdanya. 

Però l’interès que ens duia a Riu no era la descripció de la feréstega natura que l’envolta, sinó que era un petit retall de paper d’una revista de difusió comarcal, on s’anunciava a més dels diferents actes de la festa major la interpretació del popular ball de les rentadores. 

Agradant-nos el folklore de les nostres contrades fan fer el camí fins el petit poble. Un dels elements de més tradició de Riu és la Font de les Rentadores. Una font ben arranjada amb cinc brocs decorats amb caps de diferents personatges. En una llosa hi ha gravada la data de 1860. Una conducció d’aigua condueix els sobrants al safareig.

 

 

Van arribar un xic d’hora i van passejar per l’agradable poble fins tornar a la plaça on s’havia reunit un bon grup de espectadors, habitants o forans, que esperaven la representació.  

Aproximadament a les 6 de la tarda la orquestra començava la introducció al ball. Una vegada acabada la part purament instrumental sortien a la plaça, entre mig de l’església i el safareig, un grup d’empolainades noies amb el tradicional vestit, incloent-hi una còfia, que dansaven alegres la seva trobada per rentar la roba.  

Però aleshores, dos fadrins busca-raons s’hi acostaven i començaven a armar tabola amb el grupet. Un els hi estirava de les faldilles, l’altre els hi prenia la còfia o els hi volien prendre’ls-hi la roba per rentar o rentada. I havia un de més atrevit que potser i tot volia robar un petó a una o altra de les treballadores rentadores. 

Finalment cansats de cercar noia per passar l’estona i no rebre la contestació desitjada, van agafar dues galledes d’aigua i van remullar a les alegres dansaires. 

I aleshores les rentadores molestes per l’aigua que els havien llançat, en una mostra de que la unió fa la força. s’ajuntaren i entre totes per agafar als entremaliats mossos tirant-los dins els safareig d’aigua freda.  

Acabada la remullada noies i nois feien una rua que aplegant al públic jove ballaven per la plaça fins finalitzar uns quant dins el safareig entre bromes i rialles.    

Quantes tradicions hi ha perdudes en el folklore popular de cadascun dels nostres pobles. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.