LA MARATÓ DEL COR.

El cor està preocupat per què té uns petits problemes que fan que no bategui com ell voldria. Sap que no està en el seu millor moment. Porta molts anys movent-se, i a vegades el cansament fa que ensopegui. I a l’hora de tornar a emprendre la fenia li costa una barbaritat. 

La sang, també té una lluita desesperada perquè les venes cada cop són més dures i no ajuden gens. Tanmateix, són brutes d’aquella sutja tan humana anomenada colesterol. Aquest, és un mal individu, però no és de la famílies dels virus i dels bacteris, que també emmalalteixen en cos. El culpable, de tot, és el veí de sota. Sí, aquell separat per la pleura: l’estomac. Aquest, malgrat d’omplir-se de tiberi continua devorant tota una sèrie de llaminadures, una rere l’altre, sense parar.  

Un dia ja cansat i notant la seva davallada va enraonar amb el fetge i aquest el consola oferint-li la seva cooperació, de bon grat, com a company. Mútuament interessats pel mal aspecte de la qüestió, perquè si el cor deixava de manxar, tot s’aniria a orris, van cercar una solució. Finalment, el fetge va comprometre’s, per la seva part, a complir el seu treball, el màxim de bé. Però li va fer la següent recomanació al cor: Potser un dia tindries que reposar una mica. Per què aquest que ens porta, i que no demostra cap interès, s’adoni que ens està fallant. Al mateix temps que es perjudica a sí mateix. Nosaltres, sense ell no som res, però ell sense nosaltres tampoc sortirà endavant. 

Així ho va fer i quin ensurt es porta l’Amadeu. El cor bategava lentament. El cervell protestava per la manca de la sang que rep normalment. Els ulls se li tancaven sota els pes de les parpelles. La llengua ensopegava dins la seca boca. Cada cop tenia més dificultat per a respirar. 

I va tenir molta sort, perquè corrent tota la família va cridar a una ambulància que amb l’alegre sirena, sonant als quatre vents, alertava de la gravetat de l’Amadeu. Ja a l’hospital ho van posar tot en ordre i el cor va tornar a bategar normalment. 

L’Amadeu, que una mica més es va amb déu, va comprendre que la seva vida havia de canviar. Ara fa cas, pren la medicació i respecta la dieta. Menjar el suficient per viure i no viure per menjar. 

Ara, el seu cor es mou compassadament. L’estomac, també ha comprès que la seva missió es solament nodrir-se. El fetge continua oferint el seu bon servei. I l’Amadeu, ha fet comprendre al seu cervell quina és la quantitat adequada i necessària. 

Lleugers i àgils, compromesos els uns amb els altres caminen alegrement per la vida i volen col·laborar amb la Marató. 

Amics germans

mengeu el necessari

 però no gaire més

que moltes cases

han caigut de sobte

per excés de pes. 

Miquel Pujol Mur.