LA DOLORS.

Aquesta història està basada en fets reals. Perquè les persones de bon cor han existit sempre, essent remarcable la seva actuació: ahir, avui i demà. 

M’unia amb aquesta persona un cert grau, molt llunyà, de parentesc. Però m’ha cridat l’atenció que a l’assabentar-se per casualitat, he trobat persones que van conviure al seu voltant. Ara, passats molts anys, encara la recorden amb enyorança. 

La Dolors, era una dona que havia treballat tota la seva vida des de molt petita. No era com ara que els pares protegeixen al fills, fins a ser grans.  

En aquella època un vailet de sis o set anys, segons com encara menys, servia per ajudar en les tasques i les necessitats familiars. Alguna persona gran m’ha dit: quan s’aguantaven les calces posades, ja servien per treballar. Anar al bosc a recollir llenya, portar herba pels animalons, també a guardar les vaques pels prats i altres feines en les que no fos necessari la major força dels grans.  

Les nenes, aviat ajudaven a les mares a fer la feina de la casa o ja una mica més crescudes, però també en la mateixa primerenca edat, anaven a alguna casa pairal benestant a fer de mainaderes. Us  imagineu, actualment, una mainadera de sis anys. Una nena d’una edat per jugar encara amb nines, carregada amb la responsabilitat de tenir cura d’altres marrecs. 

Temps en el que anar a col·legi era una meravella reservada per als privilegiats o quan la feina per la temporada  ja davallava en el camp. Llavors sí, s’aprofitava alguna estona per assistir a alguna classe a col·legi. S’anava quasi per obligació, malgrat s’hagués de caminar una o dues hores per assistir-hi. 

Ja de més gran, tant a la Dolors, com a altres moltes més dones i homes de pagès , van ser reclamats per l’era industrial. Aquesta mà d’obra, soferta i acostumada a feixugues feines, era idònia per fer funcionar els telers de les fàbriques en les colònies.  

Aleshores no havia jornades de vuit hores, es treballava el temps que fos necessari, sempre pendents què les maquines no paressin. La Dolors, com la gran majoria de les dones d’aquesta generació,  també va estar lligada a la feina de la fàbrica. En sortir de treballar i arribar a casa havia de cuidar de l’home, dels fills i de la casa. Sense oblidar cap responsabilitat ni sofrir cap depressió. Sempre al peu del canó.  

L’única distracció ben mirada i quasi obligatòria, era anar a missa. Algun capvespre, sobretot en el bon temps, i sempre després de complir amb el treball, una mica de repòs era fer una  xerrada al carrer amb el veïnat. Fer bugada o fer safareig, com també se li deia a aquella sana costum ja perduda.

Recordo haver sentit en la boca de les persones majors: “Atenció que hi ha roba estesa”, sense jo saber ben bé que volia dir. 

Tot arriba en aquest món i arriba un bon dia que les forces aflaqueixen, a poc a poc decauen i s’ha de trencar aquesta rutina diària. En aquest moment comença el període de forçada i forçosa jubilació.  

Aleshores la Dolors, inicia un treball no gaire remunerat monetàriament, però de gran ajuda a la gent del petit poble. Fer-se càrrec de la mainada al sortir de col·legi. Així els pares, tots dos normalment, podien treballar sense cap recança pel que fessin els seus fills. Va fer un salt enrere, cap a la infantesa, i va tornar a aquella vella dedicació de cuidar quitxalla. 

Sota les ales de la Dolors, jugaven, corrien i feien el què fan els nens quan són petits. No va preocupar-se mai si eren de la terra o venien de terres foranies. Tant si parlàvem en català o castellà, ella en tenia cura amb amor.

La gent que estima, tant li fa el lloc de procedència de les persones sempre que el seu comportament sigui el correcte. 

Com a tothom, l’edat no perdona, a la Dolors també va arribar-li l’hora de l’acomiadament. Un solejat dia de primavera, quan les humils flors boscanes llueixen reflectint la llum de l’astre rei, aquella dona també d’humil naixement va deixar-nos. Amb un somriure als llavis i amb la seguretat que havia finalitzat el millor possible la seva tasca en aquest món. 

Això ve per què l’altre dia vaig trobar una persona a la qual  aprecio força, ja que la considero molt formal i va dir-me :

¾    Tu saps qui era la Dolors?

¾    Sí -vaig contestar- el meu avi n’era un familiar.

¾    Una gran dona. Ens recollia a tots els nanos per jugar i passejar. Tots, la recordem amb afecte. Malgrat fa més de quaranta que va morir, quan ens trobem amb amics d’infantesa sovint en parlem. 

Aquesta breu història ens demostra que les persones, que en un acte de proïsme sembren d’amor els primers camins de la vida d’altres, són recordades sempre amb estima. 

Miquel Pujol Mur.