LA PRIMAVERA, LA SANG ALTERA.

La primavera és l’estació de les flors. En aquesta època de l’any és quan els arbres i les plantes reneixen de la letargia hivernal. Això ho sap molt bé la Sandra. Acabats de complir el setze anys, la primavera de la vida assalta encensament els seus pensaments i el seu jove cos. 

La Sandra és una noia que acabats els estudis possibles, dins l’economia familiar, ha començat a treballar. No era un mala estudiant però els resultats finals de les seves notes, segons les noves disposicions ministerials, no li donen accés a la Universitat. 

A la seva edat i amb les modernes ensenyances des de tendra edat coneix tot el referent al tema sexual, malgrat el col·legi fos de monges. Els corrents moderns havien anat més lluny de la sagristia i el confessionari. També la importada moda americana de ser verge o no verge a certa edat, l’havien portar a obrir la porta del gineceu, com altres amigues seves. 

Va ser amb un company de col·legi i després amb un altre a l’institut. De cap d’elles pot dir que en tragués una experiència extraordinària. Ni ella ni ells tenien gaire idea o potser les tenien massa descontrolades per la visió de certs tipus de pel·lícules. Va semblar, ben bé, la pràctica de certes posicions obligades i lligades amb una disciplina gimnàstica.  

Bé, avui la Sandra està cansada. El dia ha estat mogut. Fa poc treballa en una llibreria. Segons les amigues ha tingut una gran sort en trobar un lloc de treball. Vulgarment un “curro”. Bastants d’elles es dediquen a vagar a la recerca de feina. 

El seu treball la té constantment en contacte amb el públic i ha de tenir molta paciència. La Sandra ha començat el dia sortint de casa per anar a treballar. El pare i la mare, ja feia estona que eren fora de casa. Per sort, són una família treballadora amb feina. 

Primer ha trobat el veí de vint anys que en veure-la li ha fet un repàs general. Tan descarada ha estat la seva mirada que fins i tot s’ha posat vermella. Sort, que tot plegat, no ha passat d’un simple bon dia. Però, dins seu ha sentit una  espècie de rebolcada. 

Després a la cantonada el cambrer del restaurant li ha dit una bajanada, pretenent fos una floreta a l’oïda. N’ha sentit de millors. A més, ja ho sap que és bonica i ben plantada. Ho té tot al seu lloc i ben posat.  

Després la feina. Nois joves, homes no tant, voltant per la botiga i preguntant mil i una coses. Dones fent preguntes de llibres o revistes que en moltes ocasions acabaven sense comprar. Aquell noi ben plantat i potser tres o quatre anys més gran, que demanant-li un diccionari semblava que amb els ulls volia aprofundir dins l’escot. Potser buscava recordar les primeres lliçons a la vida. 

La darrera clienta, què pesada, demanant-li consell per regalar una d’aquesta novel·les modernes i un xic eròtiques a la filla. Ni s’adonava que només tenia setze anys, segurament la filla deu ser més gran.  

Per acabar al vespre al plegar la trobada amb les amigues. Que si el Joan s’ho fa amb la Maria. Que la Paola i el Manel tenen un “rotllet”. Que la Cesca, com que no pesca cap noi, ara diu que és lesbiana. Tantes i tantes bestieses que finalment, fent-se molts petons amb totes, marxa a casa. 

Aleshores el sopar amb els pares, que immediatament marxen a dormir perquè s’han de llevar d’hora. Malgrat tot, mentre repassa una lliçó d’anglès, vol aprendre idiomes; escolta el gronxar del somier. Després diran que la feina és esgotadora. 

I per fi al llit. Recorda el voyeur de la tarda i finalment no pot fer-hi res més que baixar la mà i acaronar-se. Primer només el punt, més tard tot. Finalment un estremiment. Finalitza amb un lleu somriure als llavis. La son, el cansament i la fàcil satisfacció fa que tanqui els ulls i s’adormi. 

Un somni rere l’altre la remouen en el seu descans. S’hi barregen personatges del dia a dia, personatges de contes i també il·lusions esdevenidores. 

És que la primavera, sigui la de l’estació de l’any, sigui la de la vida que s’obre com una flor, la sang altera. 

Miquel Pujol Mur.