GUERRA AL DESERT. II

Ha passat una setmana i el coronel torna de permís a l’antiga capital. Està content gràcies a una autorització especial pels mesos de permanència en la guerra. El departament d’Estat ha fet una excepció i ha permès la visita dels familiars d’un grup d’oficials.   

Ha deixat tota la vestimenta de combat i l’equip reglamentari i vestit amb l’uniforme de gala viatja amb els altres afortunats oficials al millor hotel de la ciutat. O el que queda del millor hotel ja que les desfetes de la guerra arriben a tot arreu. El ministeri no s’està de res pels homes que compleixen amb escreix la seva missió. 

La filla, la nena com li deia, nota que fa molt que no l’ha vist. Com ha crescut i madurat al mateix temps. No sembla la mateixa, no fa tant temps que els va visitar, però està més alta i ja no sembla la mateixa. Com si a l’estar sola hagués pres una força interior que la fa més gran. La dona, també, no ella està com sempre, bonica i elegant, el seu perfum com sempre l’obnubila i portat pels records rememora quan la va conèixer. Eren llavors dos joves que volien menjar-se el món. 

Han passat els anys però ara després de tan temps separats necessita parlar una estona en la Dorin. Vol gaudir una estona a soles amb ella. L’alt comanament ha tingut la bona idea de muntar un servei per acompanyar els fills dels oficials. Una hostessa de l’exercit els portarà a visitar un lloc on han muntat un petit parc infantil on distreure’ls, mentre els pares passen una estona relaxada i intima. 

La tarda ha transcorregut plaent, més tard el sopar ha estat  formidable i exòtic, ple de menges pròpies del país però preparades al gust occidental. Els homes fan saber a les seves dones que no sempre el menjar és tan satisfactori i moltes vegades el “ranxo” militar només és una ingesta per mantenir el cos.  

Una notícia enorgulles al coronel Douglas, per mitja del seu cap, el general sap que l’han proposat per un ascens. Veu davant seu, un món millor quan acabi aquesta guerra entre un combinat de forces militars dels països més forts del món contra un grup de miserables beduïns, que només tenen la sort de malviure en un país ple de pous de petroli. Perquè rere de tota l’ajuda sempre hi ha uns interessos econòmics a respectar, sigui petroli, la reconstrucció i les obres civils. Curiosament els han de pagar el poble vençut i els realitzen lucrant-se els destructors. 

La família torna a la suite reservada al últim pis. L’habitació havia estat magnifica i encara conserva, malgrat la guerra, una bona aparença. El finestral està tancat i les llums il·luminen l’estança un xic lànguidament.  

Douglas recorda les nits passades al desert amb un cel transparent on brillen les estrelles i la lluna aclareix totes les ombres. L’oasi i la pau on es respira tota la meravella ancestral d’un territori recòndit i mil·lenari. El silenci només és trencat per cant monòton dels beduïns al voltant del foc i l’udol d’algun llunyà animal. 

Mireu que és formosa aquesta terra. Gaudiu del millor del món.- són les paraules que surten fervoroses de la boca del militar i sense pensar-ho gens com volen fer la millor ofrena possible a la seva dona i la seva filla va a obrir el finestral a l’aire nocturn.  Els hi vol ensenyar el paisatge de la nit amb el cell quallat d’estels damunt la sorra. 

Han tancat les llums per precaució i descorren els finestrals. Només descorre una mica els pesats cortinatges de la balconada un projectil, no se sap si amic o enemic, irromp en la sala i esclata devorant en el seu foc la vida de l’oficial, la seva dona i la seva filla, a més de molts  més ocupants de l’immoble.  

Després de la flamarada i l’explosió només queda un instants de vida en el qual els ulls de l’oficial contemplen el cel, les estrelles i el desert. 

Per què una guerra? No és possible l’enteniment entre els homes i dones dels països d’aquest món anomenat terra. 

Miquel Pujol Mur.