Aquesta
història està basada en fets reals. Perquè les persones de bon cor han existit
sempre, essent remarcable la seva actuació: ahir, avui i demà.
M’unia
amb aquesta persona un cert grau, molt llunyà, de parentesc. Però m’ha cridat l’atenció
que a l’assabentar-se per casualitat, he trobat persones que van conviure al
seu voltant. Ara, passats molts anys, encara la recorden amb enyorança.
La
Dolors, era una dona que havia treballat tota la seva vida des de molt petita.
No era com ara que els pares protegeixen al fills, fins a ser grans.
En
aquella època un vailet de sis o set anys, segons com encara menys, servia per
ajudar en les tasques i les necessitats familiars. Alguna persona gran m’ha
dit: quan s’aguantaven les calces posades, ja servien per treballar. Anar al
bosc a recollir llenya, portar herba pels animalons, també a guardar les vaques
pels prats i altres feines en les que no fos necessari la major força dels
grans.
Les
nenes, aviat ajudaven a les mares a fer la feina de la casa o ja una mica més
crescudes, però també en la mateixa primerenca edat, anaven a alguna casa
pairal benestant a fer de mainaderes. Us
imagineu, actualment, una mainadera de sis anys. Una nena d’una edat per
jugar encara amb nines, carregada amb la responsabilitat de tenir cura d’altres
marrecs.
Temps
en el que anar a col·legi era una meravella reservada per als privilegiats o quan
la feina per la temporada ja davallava en
el camp. Llavors sí, s’aprofitava alguna estona per assistir a alguna classe a
col·legi. S’anava quasi per obligació, malgrat s’hagués de caminar una o dues
hores per assistir-hi.
Ja
de més gran, tant a la Dolors, com a altres moltes més dones i homes de pagès ,
van ser reclamats per l’era industrial. Aquesta mà d’obra, soferta i acostumada
a feixugues feines, era idònia per fer funcionar els telers de les fàbriques en
les colònies.
Aleshores
no havia jornades de vuit hores, es treballava el temps que fos necessari,
sempre pendents què les maquines no paressin. La Dolors, com la gran majoria de
les dones d’aquesta generació, també va
estar lligada a la feina de la fàbrica. En sortir de treballar i arribar a casa
havia de cuidar de l’home, dels fills i de la casa. Sense oblidar cap
responsabilitat ni sofrir cap depressió. Sempre al peu del canó.
L’única
distracció ben mirada i quasi obligatòria, era anar a missa. Algun capvespre, sobretot
en el bon temps, i sempre després de complir amb el treball, una mica de repòs
era fer una xerrada al carrer amb el
veïnat. Fer bugada o fer safareig, com també se li deia a aquella sana costum
ja perduda.
Recordo
haver sentit en la boca de les persones majors: “Atenció que hi ha roba
estesa”, sense jo saber ben bé que volia dir.
Tot
arriba en aquest món i arriba un bon dia que les forces aflaqueixen, a poc a
poc decauen i s’ha de trencar aquesta rutina diària. En aquest moment comença
el període de forçada i forçosa jubilació.
Aleshores
la Dolors, inicia un treball no gaire remunerat monetàriament, però de gran
ajuda a la gent del petit poble. Fer-se càrrec de la mainada al sortir de
col·legi. Així els pares, tots dos normalment, podien treballar sense cap recança
pel que fessin els seus fills. Va fer un salt enrere, cap a la infantesa, i va
tornar a aquella vella dedicació de cuidar quitxalla.
Sota
les ales de la Dolors, jugaven, corrien i feien el què fan els nens quan són
petits. No va preocupar-se mai si eren de la terra o venien de terres foranies.
Tant si parlàvem en català o castellà, ella en tenia cura amb amor.
La
gent que estima, tant li fa el lloc de procedència de les persones sempre que
el seu comportament sigui el correcte.
Com
a tothom, l’edat no perdona, a la Dolors també va arribar-li l’hora de
l’acomiadament. Un solejat dia de primavera, quan les humils flors boscanes
llueixen reflectint la llum de l’astre rei, aquella dona també d’humil
naixement va deixar-nos. Amb un somriure als llavis i amb la seguretat que
havia finalitzat el millor possible la seva tasca en aquest món.
Això
ve per què l’altre dia vaig trobar una persona a la qual aprecio força, ja que la considero molt formal
i va dir-me :
¾
Tu
saps qui era la Dolors?
¾
Sí
-vaig contestar- el meu avi n’era un familiar.
¾
Una
gran dona. Ens recollia a tots els nanos per jugar i passejar. Tots, la
recordem amb afecte. Malgrat fa més de quaranta que va morir, quan ens trobem
amb amics d’infantesa sovint en parlem.
Aquesta
breu història ens demostra que les persones, que en un acte de proïsme sembren
d’amor els primers camins de la vida d’altres, són recordades sempre amb estima.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada