LA VERITAT DE L’ORADOR.

Aquell matí passejava sense rumb cert buscant una idea, potser un petit bri d’aire que m’entretingués del tedi del diumenge al matí. Sobtadament un rètol va cridar la meva atenció. Conferència sobre la modernitat del temps resava amb lletres negres i aquell reclam va cridar la meva atenció i vaig entrar-hi.  

L’orador entra a la sala per una porta lateral. Mira distretament al públic assistent. Aleshores, saludant a uns membres de l’organització que eren asseguts en una taula posada a l’extrem dret puja a la tarima. Pausadament mou el faristol i el posa a la seva mida. Alça una mica el micròfon, donant-li uns copets, que ressonen com si fos una breu tosseta.  

Parsimoniosament obre l’ampolla que algú de l’organització ha deixat al seu abast. Fa un glop d’aigua. Llavors s’afluixa els botons de l’americana fosca. Aleshores contempla al públic sense veure’l, per culpa dels focus que li enceguen els ulls. Per ell, els espectadors són talment com una massa sense forma determinada. 

L’orador emet un lleu remor amb la boca i alçant la veu comença la seva diatriba: 

Déu, Déu i Déu!

Sí, així com un Déu hauria de ser per resoldre l’equació que algun beneït m’ha presentat a fer en la meva breu dissertació. Com si jo, un simple mortal pugues amb unes breus paraules resoldre el greu problema. I he aquí el trencaclosques a solucionar:

Si hagués alguna cosa per arreglar el món per on començaríem. 

Heu trobat, vosaltres interessats oients, la pedra filosofal que ens permeti transmutar i posar pau a aquest món embogit. Estic segur que no, sinó, no seria aquí. Estaríeu ja multimilionaris donant la volta al món en un potent iot al costat del magnats del petroli, de l’armament. de les drogues, dels que s’ha enriquit indecentment i viuríeu feliços ignorant les misèries del món. Les veus dels indefensos no arribarien a les vostres orelles, taponades pels diners i els excessos. Tot cantaria en el vostre particular edèn. 

Mireu no em vull allargar massa, podria parlar de la bellesa, de l’amor, d’allò que no és amor, però algunes persones el fan servir com a substitut. Hi ha tantes coses a millorar. Però el meu exemple serà fàcil i comprensible. En la antiguitat els fenicis canvien unes coses per altres segons un valor aproximat. Com eren grans comerciants compraven l’or i la plata a canvi de grans de vidre de bonics colors i aigües per regalar a les dones o com demostració de poder. Primera moneda per intercanvi de moltes necessitats. 

Després algú va idear un nou sistema: canviar els objectes per un paper o monedes que servien també per fer intercanvi de coses i pagar. Entregaves un gall o un porc i et pagaven amb un paper. Això va ser la primera gran pensada financera.  Podies guardar en un petit lloc els diners i no tenir tantes noses voltant per la casa. 

 I ja darrerament, l’últim esdeveniment. Ja que els robatoris feien perillós guardar els diners, vulgarment els calers o els quartos, van sortir els bancs i van recollir-los a canvi d’una llibreta. 

I què teniu ara? Una llibreta amb més o menys zeros. Que us diuen que són vostres, però que el banc ja se’n cuida de no dar-vos-els. I si van maldades, la feina que teniu per recuperar-los. 

Aleshores jo us dic que si hagués alguna cosa per arreglar el món el treball que tindríem. Deixeu l’hagués i l’hauria per una altra ocasió i aprofitem-nos dels pocs diners que tenim a la butxaca i anem a celebrar-ho, que la vida són dos dies. 

Senyors, la meva conferència ha acabat per que si hagués parlat més del compte en ficaria en un gros merder, i aleshores tindria feina per en sortir-me. Quin problema que hauria creat aleshores a tothom. 

Sincerament senyores i senyors sinó els hagués fet aquesta reflexió ara no hauria de cobrar els meus emoluments. 

Miquel Pujol Mur.