EL PLOR D’UN JOVE

(Anar pel carrer i trobar un noi que plora)

La Pilar,  caminava tranquil·lament pel carrer, quan de sobte és va creuar amb aquell noi, un jovenet de  disset o divuit anys, com anava un xic distreta per poc topen; Perdó, -li va dir-  ell va fer un lleuger moviment amb els braços , però no va dir res. Llavors ella es va fixar en els seus ulls negats de llàgrimes i la boca serrada amb un rictus d’aguantar el plor; ell va continuar caminant, però ella va restar una estona immòbil mirant com s’allunyava aquell xicot.

Què li deu passar a aquest jove? Deurà ser una cosa molt grossa, per anar així pel carrer. Li hagués pogut preguntar.  És clar que no el coneixia de res. Potser ha renyit amb la xicota de torn.? També pot haver perdut calés amb algun negoci , o amb el joc. Qui sap si li han dit que  té una malaltia seriosa, o seran problemes de drogues el que li donen tant neguit. La dona feia totes aquestes cavil·lacions mentre caminava de nou rumb a casa, després de la petita passejada.

El que la Pilar no sabia era que el Manel anava cap a  l’hospital, tenia al seu pare que s’estava morint... i ell, ... ell era un  sabatot. Tota la vida discutint amb ell. Donant-li disgustos sens parar, contradir-lo i fins fastiguejar-lo perquè no li deixava fer res del que fan el joves d’ara. A vegades el castigava per arribar tard a la nit, bé, més aviat de matinada i ell es revelava, era un xicot d’avui, no del segle passat  i el seu pare era un antiquat que el volia controlar i ell no es deixava. Li havia dit coses tant gruixudes. Fins fa pocs dies, quan estava ja malat, van tenir una enganxada molt forta, i ara com  se’n penedia.

Aquella  nit  s’havia quedat tota la nit amb ell, acompanyant  la mare;  estava ja en coma, no deia ni sentia res. El veure’l  allà tant fràgil li van passar pel cap totes les discussions, es va adonar que estava davant d’una  gran persona que només volia el seu bé, es va adonar de quan l’estimava i quan l’havia fet patir. Al matí havia anat a dormir una mica i més tard la mare l’havia trucat dient-li que s’estava acabant, llavors plorant va córrer  cap a l’hospital.  Pare! No vull que te’n vagis, se que tot ho feies pel meu bé. Queda’t que em portaré bé, no et faré patir més, no faré més campana al Institut. – pensava plorant, mentre caminava camí de l’hospital.

La Pilar, el dimarts,  va anar a l’enterrament d’un antic company de feina. En acabar la cerimònia va passar a donar el condol a la vídua, que no coneixia massa, i allà al seu costat va veure el jove que dos dies abans s’havia trobat pel carrer. Estava allà amb el posat seriós, però serè, el ulls vermells encara delataven senyals de plors; al costat del seu germà petit a qui encoratjava,  i que com dos homenets, acompanyaven la mare en aquell trist i  últim homenatge d’acomiadament que rendien al pare.

 

16/03/2015/