Tema:
“Records d’infantesa”
Em
submergeixo en els anys feliços de la infantesa i adolescència. Que lluny em
queda . Una sèrie de records oblidats en
el temps afloren a la meva ment . Me’n vaig de cop 60 anys enrere. Jo llavors tenia deu anys. Era la primera
vegada que marxava sola de casa. Estava emocionada i inquieta, en aquells temps
no era gaire freqüent anar de vacances i
menys sola. Estava a punt d’arribar l’autocar que ens portaria a tota una colla
de nenes, al Santuari de La Salut, en plena Garrotxa no massa lluny d’Olot, on
passaríem quinze dies d’esbarjo.
En aquells anys, en aquell poble del Bages on vivia, els meus pares treballaven en una fàbrica,
i l’amo d’aquesta, pagava 15 dies de vacances a totes les filles dels
treballadors , només nenes entre 10 i 14 anys,
(els nens ja tenien altres canals de sortides.) Quinze dies per les
nenes del poble i quinze més per les nenes de la colònia del mateix propietari.
Aquell dia començava la meva primera aventura , on tot era nou per mi , jo que on més lluny havia anat era a
Montserrat o a la font dels Avellaners, a Guardiola, amb el carrilet.
Contentes vam pujar a l’autocar,
després d’acomiadar-nos dels pares. Quatre hores de viatge ens esperaven, per carreteres estretes i plenes de
revolts. Sobretot passat Vic , en la
carretera que anava a Olot i s’endinsava en el Collsacabra. Recordo pobles com Santa
Maria de Corcó o Cantonigròs que no havia sentit mai. El paisatge i
l’arbreda també era diferent del que estaven acostumats per la zona del
Llobregat. Entre cants i gatzares no vam trobar gens llarg el viatge. Al final
, vam enfilar una pista molt estreta i
dreta amb més revolts encara on després d’uns pocs quilometres el santuari
apareixia a la nostra vista a dalt
d’aquell encimbellat. El santuari, la plaça amb la font i aquella gran
balconada sobre la vall d’en Bas i tota
l’esplèndida vista que s’obria davant dels meus ulls en van deixar bocabadada.
Allà
a la hostatgeria del santuari vam passar quinze dies meravellosos. Si que a vegades les nenes grans ens feien una mica la punyeta a les
petites, però teníem dues “senyoretes “ acompanyants que vetllaven per totes. Em
va impressionar aquell ample menjador, nosaltres estàvem en una taula
llarga, però estava tot ple de gent. Aviat vam conèixer famílies de Girona i
dels voltant s d’Olot, ja que jugàvem amb els seus fills i cada any pel
juliol ens hi aniríem trobant .
El
mati anàvem a missa i el vespre a rosari, això si, però en aquells temps era la
cosa més normal. Després d’esmorzar sortien pels voltants. Encara recordo el “Pla dels alemanys”, era un prat petit
a uns quatre o cinc minuts, on anàvem
molts dies a jugar. El Pla de les
granotes” era una mica més lluny, moltes tardes hi arribàvem: hi havia una
petita bassa per abeurar les vaques que
pasturaven pels voltants, era un lloc molt ample, verd i espaiós .
Alguna tarda baixàvem a Sant Feliu de Pallerols que era a sota mateix de
la muntanya, baixar anaven de pressa però pujar era una hora ben bona, tot
costa amunt . Una vegada cada any fèiem una sortida més llarga, de tot el dia, anàvem fins a Rupit o al Santuari del Far, caminant de tres a
quatre hores, sovint ens ajuntàvem amb
altres estiuejants per fer aquestes excursions.
Una
de les coses que em meravellava cada dia era aquella gran
terrassa i l’ampla vista que
s’obria davant nostre. Els dies clar
vèiem el mar i el Golf de Roses, també albiràvem Girona, o el santuari del
Mont. Tot un seguit de valls i serralades,
el Canigó , les Gavarres, El Montgrí, el Rocacorba ... Els petits poblets, a més de Sant Feliu, Les Planes d’Hostoles , Sant Esteve d’en Bas... Un record molt especial era aquell carrilet,
que veiem petit com una formiga, que avençava lentament d’un poble a l’altre
cinc o sis cops al dia. El tren d’Olot a
Girona, avui desaparegut.
Els
diumenges la plaça s’emplenava d’autocars i de gent , ens agradava parlar amb
ells, venien dels llocs més diversos, havien fet bones coneixences. Molts
dinàvem a la plaça al costat de la font, altres anaven als prats propers, pocs
anaven al restaurant.
Van
passar els quinze dies volant , vaig gaudir molt de l’experiència. De nou va
arribar l’autocar, portava les nenes de
la colònia, fèiem l’intercanvi i nosaltres llavors rumb cap a casa, amb moltes
coses per explicar.
Cada
any esperava amb il·lusió aquells dies de juliol per anar de vacances a la Salut, allà en aquell indret tant llunyà,
que avui ens és més proper, gràcies a
les noves carreteres, abans era tot una
odissea d’arribar-hi.
Recordo
un any que va fer molt fred, quasi cada dia plovia o hi havia boires. Amb la
robeta d’estiu que portàvem, sempre havien d’anar amb l’únic jersei que teníem. Encara que llavors no sortíem massa . Hi
havia una sala de jocs i passaven les
hores allà o a les habitacions fent gresca. Recordo alguns dels jocs que jo no
havia vist mai com uns palets llargs , o unes construccions, també hi havia els
clàssics, el parxís , el dominó i altres.
Tenia
tretze anys, era l’últim anys que anava
a la Salut, com dèiem. Érem les nenes grans, les petites ja pujaven al nostre darrera. Vaig
viure aquells dies d’una manera especial, pensant que no hi tornaria més. Sabia que dintre poc,
tant jo com les meves companyes d’edat, així que complíssim els catorze anys,
començaríem a treballar a la fàbrica, deixaríem el món de la infantesa, tot i la nostra poca edat, passaríem a formar part del món dels adults.
02-02-2015-
Jo no hi havia anat mai de colònies, perquè tot l'estiu anàvem a casa els avis, que ens anava molt bé, per la migrada economia familiar, però nosaltres ens ho passàvem molt bé. M'imagino la il·lusió que us devia fer , i més anar soles, sense els pares. Jo no coneixia aquesta peculiaritat dels amos de la fàbrica. Després de tot és el menys que podien fer, però molts ni això...No m'estranya que en tinguis un bon record.
ResponEliminaSempre n'he tingut un record molt agradable d'aquelles sortides. El que trobo estrany que no n'haguéssim parlat mai, per aquells anys vivíem al mateix poble i al mateix carrer. Clar que vosaltres els estius era quan marxàveu a casa els avis i devíeu ser els dos mesos de vacances fora. També va bé recordar-ho ara.
EliminaUna abraçada M. Roser