Puntualment
érem a les set de la tarda davant del l’ajuntament a la coneguda plaça prou
apamada pels berguedans en els dies de la Patum. Poca estona després sortia la
comitiva encapçalada per la banda de música, el notari de Madrona, el taüt amb
les restes de la nostra reina del Carnaval, la Flautista de Bergamini, i les
sempre desconsolades ploraires.
La
música acompanyava a la comitiva però el que més cridava l’atenció era l’aflicció,
la pena, les llàgrimes i els llastimosos udols de les ploraneres. Vestides de
negre com marca la tradició, no faltaria més. Mostrant les seves blanques i
desconsolades cares sota els també negres mocadors de cap caminaven tristes
rere les despulles de la reina de l’alegre bogeria.
El
seguici, va baixar poc a poc, rebent les mostres de condol dels bons
berguedans. Poques persones van dubtar a
deixar les coses habituals de la vida per acompanyar en el moment de traspàs
definitiu (bé, vull dir fins el proper any) a la dona-reina que tanta disbauxa ha
portat als nostres carrers.
Ja
una vegada reunits a la plaça de Forn. Dalt de la tarima col·locada
expressament, el gran notari va llegir les darreres voluntats de la reina. Una
especies d’anatema dels propers dies acabant amb els seus desitjos de tornar a
ser enter nosaltres.
Una
vegada acabat de llegir el testament va procedir-se a cremar les restes de la
reina del Carnestoltes. El seu taüt enmig de la plaça flamejava com una nau dels
víkings quan cremaven al seu rei. Tot era seguit amb la gatzara dels
assistentes i pels encara més forts crits de les ploraires.
Una
vegada finalitzat l’acte funerari la Penya Boletaire de Berga va invitar als
assistents a sardines i a beguda. No tots els acomiadaments amb d’acabar amb dolor.
Alguna de les tristes i cridaneres acompanyants també van aprofitar l’alegre
menjada. No tot a la vida ha de ser ple de tristesa com diu aquell refrany mal traduït
“a les penes ganivetades”.
Miquel
Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada