EL RICARD I EL BIEL

Fa una colla d’anys en un poblet petit perdut entre les muntanyes del Berguedà, hi havia una petita escola on hi anaven tots els infants del poble.

L’escola era la bell mig del nucli  rural, al costat de l’església i d’ un parell de masies, les altres cases estaven disseminades  pel entorn, algunes eren una mica  llunyanes i els nens havien de caminar força estona per arribar a l’escola.

El Ricard i el Biel, de 8 i 5 anys,  vivien en una casa un xic apartada i cada dia havien de caminar prop de mitja hora per arribar a l’escola, per una carretera de carros que passava per una zona boscosa i solitària;  el migdia tornaven a casa per dinar i a la tarda  sant tornem-hi.  

Quan eren més petitons,  la mare els acompanyava cada dia, però ara ja són més grandets i van tot sols, bé, els acompanya “la Gespa” una gossa molt mansa que estima als nens amb bogeria i els espera al davant de l’escola fins que aquests en surten.

A l’escola es trobaven  nens i nenes de diferents edats, tots anaven a la mateixa classe, ja que només hi havia  una mestra, que se les veia  de tots colors, per poder atendre i ensenyar a aquella  mainada d’edats i coneixements tant diversos; les edats anaven de 5 a 13 anys. Alguns dels grans eren una mica murris i a vegades esvalotaven als petits, encara que normalment, es comportaven bé i amb ganes d’aprendre. Sabien que si hi  havia alguna queixa de la mestra, els pares  s’encarregarien del càstig i no hi valien bromes.

Eren els dies abans de Nadal, quan la tarda es tant curta. Aquell dia es van entretenir més del compte , acabant la felicitació de Nadal pels pares. Quan  van sortir de l’escola ja llustrejava. La mestra els va dir que no s’entretinguessin.

En Ricard,  el Biel i la fidel Gespa, van marxar de pressa , perquè la zona del boscam era molt espessa i segur que es faria fosc del tot abans d’arribar a casa.

Triscaven el gos i els nens  per aquell caminoi  de carros, xisclaven i xerraven contents. Just al endinsar-se  a l’arbreda van callar; només se sentia la remor del bosc. El Biel va començar a gemegar, que tenia por i que sentia uns sorolls molt estranys. El Ricard animava la seu germà petit dient-li que allò eren els sorolls que fan el follets del vent, movent les branques dels arbres.

Al cap d’un moment la fresa es va fer més intensa  i de sobte allà davant d’ells, ja en plena fosca, brillaven un parell d’ulls vermells que els miraven  i avançaven vers ells. El Biel va xisclar, en Ricard el va agafar ven fort  de la mà i van córrer en direcció contrària. L’animal també corria acompanyat d’una dotzena d’ullets vermells que l’acompanyaven . La Gespa es va plantar davant  dels animals amb uns grans lladrucs a fi d’espantar-los i els va detenir una mica. De nou van tornar a l’embranzida, els nens es van amagar rere un arbre, no podien tornar cap a l’escola, quedava lluny  i ara  eren molt a prop de casa.

La Gespa continuava bordant,  aquell animal gros  si encarava en força, ell li mossegava les cames i s’esmunyia de nou. Aquella bèstia tenia molta força, però la gossa no s’acovardia defensava els seus petits amics. De cop es van sentir un parell de trets, llavors aquella bèstia es va aturar , va recollir els seus cadells i va emprendre la fugida, amagant-se per l’arbreda perseguits per la Gespa. Es va sentir una veu que cridava,

¾   Ricard, Biel, que sou per aquí?

Els nens van reconèixer la veu del pare que els cridava,

¾   Som aquí , som aquí ...!

Els nens van córrer cap amb el seu pare , que es van tirar al seus braços al veure’s fora de perill. Ja caminaven cap a casa, quan es van adonar que la Gespa no els seguia,

¾   Gespa ! Gespa! Vina, torna, que marxem. –cridaven.
¾   Anem cap a casa, -fa el pare- jo tornaré a buscar la gossa, si aquest  senglars  li han fet alguna cosa.
¾   Pare, sempre dius que els porcs senglars no ataquen si no se’ls molesta –diu en Ricard.
¾   Normalment no ataquen, però devia tenir cries i llavors es tornen molt gelosos.
¾   Si...si...  aquell pilot d’ulls vermells que veiem dins la foscor.

Quan estaven arribant a casa van sentir uns gemecs tristos, era la Gespa que intentava córrer per atrapar-los, llavors es van adonar que estava ferida tenia sang per la cara i la panxa. El pare la va agafar als braços i la va entrar  dins la casa

Van estar uns dies curant la Gespa fins que aquesta va estar bé. Aquells dies curts de desembre i gener, el pare va anar a buscar als nens cada dia a l’escola, a la masia no hi havia tantes feina llavors, portant l’escopeta per si havia de tornar a espantar als porcs senglars que aquells dies rodaven per aquelles contrades amb les cries  i per protegir als seus menuts i la gosseta.

 10/02/2015/