(Anar pel
carrer i trobar un noi que plora)
La Pilar, caminava tranquil·lament pel carrer, quan de
sobte és va creuar amb aquell noi, un jovenet de disset o divuit anys, com anava un xic
distreta per poc topen; Perdó, -li va dir- ell va fer un lleuger moviment amb els braços
, però no va dir res. Llavors ella es va fixar en els seus ulls negats de
llàgrimes i la boca serrada amb un rictus d’aguantar el plor; ell va continuar
caminant, però ella va restar una estona immòbil mirant com s’allunyava aquell
xicot.
Què li deu passar a aquest jove? Deurà
ser una cosa molt grossa, per anar així pel carrer. Li hagués pogut
preguntar. És clar que no el coneixia de
res. Potser ha renyit amb la xicota de torn.? També pot haver perdut calés amb
algun negoci , o amb el joc. Qui sap si li han dit que té una malaltia seriosa, o seran problemes de
drogues el que li donen tant neguit. La dona feia totes aquestes cavil·lacions
mentre caminava de nou rumb a casa, després de la petita passejada.
El que la Pilar no sabia era que
el Manel anava cap a l’hospital, tenia
al seu pare que s’estava morint... i ell, ... ell era un sabatot. Tota la vida discutint amb ell.
Donant-li disgustos sens parar, contradir-lo i fins fastiguejar-lo perquè no li
deixava fer res del que fan el joves d’ara. A vegades el castigava per arribar
tard a la nit, bé, més aviat de matinada i ell es revelava, era un xicot
d’avui, no del segle passat i el seu
pare era un antiquat que el volia controlar i ell no es deixava. Li havia dit
coses tant gruixudes. Fins fa pocs dies, quan estava ja malat, van tenir una
enganxada molt forta, i ara com se’n
penedia.
Aquella nit
s’havia quedat tota la nit amb ell, acompanyant la mare;
estava ja en coma, no deia ni sentia res. El veure’l allà tant fràgil li van passar pel cap totes
les discussions, es va adonar que estava davant d’una gran persona que només volia el seu bé, es va
adonar de quan l’estimava i quan l’havia fet patir. Al matí havia anat a dormir
una mica i més tard la mare l’havia trucat dient-li que s’estava acabant,
llavors plorant va córrer cap a
l’hospital. Pare! No vull que te’n
vagis, se que tot ho feies pel meu bé. Queda’t que em portaré bé, no et faré
patir més, no faré més campana al Institut. – pensava plorant, mentre caminava
camí de l’hospital.
La Pilar, el dimarts, va anar a l’enterrament d’un antic company de
feina. En acabar la cerimònia va passar a donar el condol a la vídua, que no
coneixia massa, i allà al seu costat va veure el jove que dos dies abans s’havia
trobat pel carrer. Estava allà amb el posat seriós, però serè, el ulls vermells
encara delataven senyals de plors; al costat del seu germà petit a qui
encoratjava, i que com dos homenets,
acompanyaven la mare en aquell trist i últim homenatge d’acomiadament que rendien al
pare.
16/03/2015/
Que trist, però que bonic , que finalment encara que tard, ell s'adoni que el pare feia tot allò que a ell li molestava, perquè l'estimava...Però quan se n'adona ja no té temps de rectificar...La vida no sempre dona segones oportunitats!
ResponEliminaPetonets, Anna.
Si que es una història trista, però passa sovint que quan ens adonem d'una cosa ja es massa tard per rectificar.
EliminaBon diumenge M. Roser