UN ESTIU DIFERENT

Sempre havia dit que estava fart de fer cada dia el mateix. A casa seva ho tenien tot establert, controlat, mil·limetrat... en fi... els dimarts llenties, els dimecres fideus, els dijous patates, els divendres escudella, els dissabtes mandonguilles, els diumenges arròs amb conill i ells dilluns el que havia sobrat del dia abans.

Fins i tot les vacances... cada any al mateix lloc! Cada dia, cada moment sabia el que passaria, tot era igual, quadriculat o allargassat, però sempre el mateix, com havia estat tota la vida; a la platja amb els pares, al mateix apartament des de feia la tira d’anys, tot idèntic des que era petit quan hi anava amb els avis, les tietes, el cosins i para de comptar...

És clar que el noi, a certa edat,  es va anar desenganxant de la família; es va independitzar i va experimentar aires nous,  sortia amb amics i amigues i fins i tot havia fet algun viatget, però això va durar poc, només el temps que  va tenir aquella feina. Quan la va  perdre i la situació es va fer difícil per trobar-ne una altra, no hi va haver més remei que tornar a casa dels pares, i encara gràcies que a l’estiu pogués anar a l’apartament, en aquell petit poblet de la costa on recordava aquells anys d’infantesa. Allà, quan era jovenet hi tenia amistats de la seva edat, però després es van anar distanciant, tothom va tirar per camins diferents, i ara gairebé ja ni es reconeixien.

Aquell dia seia a la terrassa d’un bar, llegint el diari, una mica trist i ensopit, com era habitual, pensant de què li servia la carrera que havia estudiat, si no podia exercir-la, però resignat amb la seva sort... n’hi havia que estaven pitjor que ell. De sobte va sentir una veu prop seu:

-Oriol... tu ets l’Oriol, no?

-Sí, és clar... i tu? Qui ets? Vaja... no deus pas ser la...? –va dubtar uns segons...

-No em coneixes? Sóc l’Alícia. Que no em recordes? Per fer-me enrabiar, sempre em deies “malícia”. Jo, per venjar-me de tu, et deia “ocell” i quan em veies enfadada deixaves anar:  Així estàs guapíssima!

-Noia, quina sorpresa... quan de temps...! Què ha estat de la teva vida? T’has casat? Tens fills?  Bé, vull dir...

- Vols dir si estic lliure? –ho va captar de seguida- Doncs bé, ara en aquest moment sí, estic lliure i avorrida. No vols pas venir a Barcelona? Allà hi ha més ambient, aquí ja ho veus de moment no mola gaire!

-És que actualment no tinc feina, ni massa diners...

-No et preocupis per això, anirem a la Rambla, tinc unes disfresses collonudes. Ens plantificarem allà, d’estàtues, una estoneta cada dia, ja veuràs com fem diners pel gasto! Coneixerem amics nous de diferents països. Ens ho passarem d’allò més bé, de conya...!

Ell no  s’acabava de creure el que sentia, ni que fos tan fàcil  poder canviar les vacances en un vist i no vist. A més no estava segur que fossin les que sempre havia somiat, però era l’única oportunitat que se li presentava allà mateix, sense ni tan sols imaginar-s’ho, i no tenia cap motiu per negar-s’hi. Després de tot no hi perdia res, la noia li va dir que hi anirien amb el seu cotxe... Semblava que tot venia rodat, segons deia...

Aviat es va veure allà a la capital rodejat de guiris i de tot tipus de gent; uns mig despullats, altres mal vestits arrossegant les xancletes i alguns que feien una mica més de goig. I ells, allà entremig de tot aquell batibull, fent el “pallasso”. Sort que no tenia cap mirall per veure’s la pinta que feia. Anava vestit de dimoni amb banyes i tot; situat damunt d’un pedestal  que, ni més ni menys, era com  una mena de caixa que quan premia fort amb el peu s’enfonsava cap a dintre. Això passava cada vegada que li tiraven una moneda, i tenia èxit! Després, poc a poc, anava traient les banyes, per un costat i la gent reia i s’ho passava bé...

Aquell era un invent de l’Alícia. No es podia negar que era una noia molt llesta; no havia fet cap carrera, però tampoc semblava que li fes falta, era molt enginyosa. De fet ara,  a ell la seva carrera li servia de ben poc.  Per contrastar, la noia anava vestida d’àngel i feien un duet força original. L’Oriol, el primer dia, va al·lucinar en veure els calerons que havien fet. No s’ho hauria imaginat mai!

La calor que patia, però, el feia pensar en el foc de l’infern, que li havien ficat al cap quan era petit. Quan era dins la caixa, sentia una xafogor  tan asfixiant que pensava que quedaria ofegat. Van passar uns dies i ja en tenia el cor ben complert. Barcelona era massa gran per ell, massa sorollosa i aquella “feina” no l’omplia gens, tot i que l’Alícia s’ho passava d’allò més bé, segurament perquè ella mai no es ficava dintre d’aquella  caixa fastigosa.

Alguns dies, al vespre en acabar l’actuació, quan eren dintre del metro, sentien aquella gravació que deia: Señores viajeros vigilen sus pertenencias, tenemos carteristas en este tren. Quedava una mica esgarrifat. Tot  allò li feia posar la pell de gallina! Pensava que, després d’haver suat tant, només faltaria que els prenguessin els pocs quartos que havien arreplegat. Evidentment, a la seva petita ciutat on sempre havien viscut els seus pares, això no passava!

-És clar,  allà no hi ha metro –es deia per ell mateix- i els carteristes segur que no hi tindrien vida.

Aviat va convèncer la seva amiga per canviar d’ambient. Se n’anirien a casa seva; aquell lloc que sempre l’havia trobat tan monòton, on quasi mai no passava res, a  gaudir de les festes de l’estiu que ja feia anys que les tenia oblidades. Ara que els seus pares eren a la platja estarien molt amples i farien el que voldrien.

-Mira,  justament el diumenge és la  Festa del Elois -va dir tot cofoi a l’Alícia- És una festa tradicional, de tota la vida, jo de petit m’ho passava pipa. Ja ho veuràs, tot plegat és molt més refrescant!

-I tant refrescant...! -deia ella quan li queien aquells xarbots d’aigua a l’esquena, al matí durant la  passada pels carrers de la ciutat.

Van quedar tan xops, que s’haurien pogut penjar, tots d’una peça, a l’estenedor de casa per assecar-se. Això sí, s’havia acabat aquella calda tan insuportable i l’Oriol va gaudir de la festa com mai no ho havia fet. Fins i tot li va encantar el Ballet d’Adéu, que sempre el trobava tan carca! A més, com que anava tan ben acompanyat... es va adonar que més d’un amic se’l mirava amb enveja. La ”malícia”, que li deien quan era adolescent, era una noia fantàstica. Cada dia li agradava més! I ella semblava que li seguia el rotllo...

http://youtu.be/EDErXMSJ9ps

Què més es podia desitjar! Ja ho començava a veure tot fet. Ni tan sols li importaria de compartir amb ella alguna cosa més seriosa... tot i que, fins aquell moment, sempre havia estat força en contra dels lligams.

És clar que l’estiu passava de pressa, i els seus pares solien tornar per la Mare de Déu d’agost per celebrar santa Maria, com sempre, com havien fet tota la vida. I una família tan metòdica... no seria normal que ho fessin diferent; no podien pas perdre el costum. Però, què carai, ell estava disposat a presentar-la als seus pares, i tot el que convingués...!

Mentre es recreava amb els seus pensament, ella va rebre una trucada al mòbil i la seva expressió es va tornar més alegre que de costum. L’Oriol va poder escoltar, clarament, una part de la conversa:

-Yo muy bien amor, aquí en Berga con una amiga del colegio.

-¿Como te fue por Colombia? ¿Tus padres están bien?

-Sí cariño.  ¡Lo que tu digas!

-Chao, nos vemos. ¡Un beso!

L’estiu, ben mirat, és un espai de temps semblant a l’estació anterior i, com sempre s’ha dit, “una flor no fa primavera”. Realment no va acabar com ell es pensava però almenys s’ho va passar bé. VA SER UN ESTIU DIFERENT!

29 de juliol de 2013