FESTA GRAN A LA PLAÇA.

Vaig entrar al bar mentre escoltava el rebombori a la plaça. La mestressa molt amable va preguntar-me que desitjava i jo vaig contestar-li que en una nit tan pregona només cabia una beguda: la barreja.

La cambrera va portar-me-la molt freda quasi glaçada. Vaig fer un glop de l’ambarí licor sentint-lo com un bàlsam quan davallava per la meva gola enrojolada de tant cridar.

Aquest primer glop va ser com la carícia dels llavis de l’estimada però, poc a poc, amb la meva pròpia escalfor va ser com la forta llambregada de la passió.

Era cansat d’un dia atrafegat de viatges amunt i avall, més finalment la festa m’encoratgi. Però ara malgrat el soroll que escoltava a la plaça, el meu cos lassat i la beguda, assentat davant el televisor que transmetia la festa, no pogué posar-me dempeus.

Un altre traguet a la beguda festera pensà que em podia donar-me un plus d’energia, però fora a l’inrevés.

El cos cansat, la beguda que m’estremia per dintre, el soroll que malgrat fort i brau em bressolava com una mare (mare pàtria xica) i les imatges plenes de significat feren que caigués en una feixuga somnolència. La mestressa del bar pensà: A aquest la beguda ha pogut més que la festa.

Davant dels meus tancats ulls el gegant gran,  bru i armat parlava d’amor a la geganta. Aquesta endolcida per les paraules que com cant de rossinyol arribaven a les seves enjoiades orelles, aclucava enlluernada els seus bells ulls i posava la mà a l’avantbraç armat com si amb la seva suau escalfor volgués transmetre la tendresa del seu amor al cor del gegant que mormolava:

Vos sabeu bella princesa

que mon cor per vos planyia

i cercar-vos en aquestes terres

fou el meu més gran delit.

Al veure-us el meu cor salta de goig

Després de la bogeria d’intens amor,

No sé quin encanteri va empresonar-me

En aquesta ciutat de Berga. 

Respongué la geganta amb veu dolça i gentil: 

Ai, l’amor! estimat gegant,

de l’infortuni fa passió

i la passió i l’amor

ens lliga per sempre

 a aquesta plaça cremada

 on ballem any rere any

 envoltats de gent

que ens estima. 

I de la guita digueu-me: Per què ens acompanya? Pregunta la geganta en acabar la seva parla: 

Pobre guita,

fidel mulassa,

que en mil batalles

 em servir fidelment

 obrint pas a les tropes

 per obtenir la victòria,

 ara presonera,

desprès de la darrera guerra,

també resta pressa

de l’encanteri

 d’aquesta formosa terra. 

En aquestes em desvetlla el so d’un gros tabal que primer amb una nota ferma i seca i després amb un retronar de tempesta anuncia que recomença la festa.

Miquel Pujol Mur.