El caminant, un home solitari, fort i alt, camina per un
senderol cobert de neu vers un pas de muntanya.
L’home és robust i va vestit amb una rara vestimenta però
d’indubtable qualitat per la roba amb que està feta. Protegeix el seu cos amb una
capa llarga folrada amb pells que fa servir per embolcallar-se a causa del fred
del rigorós hivern. El seus peus i cames van protegides per unes botes altes que
s’enfonsen quasi un pam en la tova neu. Sota la capa s’arriba a entreveure una
cota de malla però mostra que està acostumat perquè camina amb lleugeresa
malgrat el pes de l’armadura. El seu cap es cobreix amb un estrany barret d’ala
ampla.
Si un artista se li acostés segurament voldria tenir-lo
per model per pintar un quadre. Aquell semblant de pell morena, emmarcat per
uns llargs cabells, una negra i ben tallada barba, una boca de llavis molsuts i
els ulls que no deixen de resseguir cap punt ni cap racó de la blanca muntanya hi ha un aire majestuós i segur de si mateix.
Vigila el camí i els voltants com qui tem un atac i vol estar preparat per
donar-li ràpida resposta.
La vivesa dels seus ulls, el seu port altiu, els llavis
sensuals i amb un somriure un xic cruel, demostren que segurament quan està
davant de la presència d’una dona que l’agrada sap impregnar la seva veu de la
mel adient per amb la dolçor necessària atraure-la cap els seus desigs.
S’acosta el capvespre i l’home camina àgilment però hi ha
un gest de desconfiança en la seva cara. Durant el dia ha vist unes marques
estranyes com de rodes marcades en els polsosos camins que ha recorregut fins a
arribar a la zona de neu. Més no ha reconegut
en elles ni les marques de les pesades carretes dels bous ni les més
primes dels carros arrossegats per mules. Al seu olfacte al olorar-les
detingudament ha arribat una olor desconeguda com semblant a alguna cosa
cremada. L’olor de cremat li és fàcil de reconèixer ja què en la seva vida l’ha
sentit moltes vegades, en batalles i assalts a pobles i esglésies. La seva vida
és l’existència d’un guerrer i tampoc del lloc on ha estat expulsat l’olor li és
estranya.
L’altra cosa que el preocupa és que no escolta els udols
dels llops, que està d’allò tan inusual quan el més fàcil és que hagin olorat fa
estona la seva presència.
Decidit pressura el pas una mica més perquè no vol que la
nit l’arribi en aquets solitaris paratges blancs i freds. És fort però pensà
que un bon foc per escalfar-se animarà el seu cos, i permetrà fer un bon son. Ha caminat tot el dia i el seu estómac, també
li sembla rar, té una sensació de buidor, de gana que fa temps no sentia.
En arribar dalt del pas de muntanya veu a sota el fum d’una xemeneia i una llum, i es diu a sí mateix.
¾
Bon lloc. Em sembla que trobaré posada.
I comença la baixada cap a l’acabada de descobrir
edificació. No pot pensar massa perquè ha de prestar atenció al dificultós
camí. Una baixada forta, fent essa rere essa, per un camí cobert de neu i glaç
però ja com em dit l’home és fort, àgil i res li fa por.
¾
Potser una casa de pagès. No té torre de vigilància ni
merlets. Millor la gent del poble és més dominable. A més, només tinc l’espasa
i el punyal, només em falta trobar-me amb gent armada amb llances i masses.
Triga força temps per arribar fins a la casa que ha vist
des dalt del cim. Temps i un sens fi de relliscades per la glaçada i regirada
baixada. Quan s’apropa a la casa li sorprèn la construcció feta tota amb pedra
amb teulada de llicorella però sense cap mena de muralla defensiva. S’acosta i
una nova estranyesa l’omple l’ànim i és fa la següent reflexió:
¾
Ni llocs de guàrdia, ni guerrers de vigilància. No hi ha
tampoc cavalls ni quadres. Ni cap obra de defensa ni tan sols gossos que
bordin. O no tenen res, per tant poca ajuda m’oferiran o són molt confiats. Amb
gent així! confia les seves possessions el meu amic Galceran de Pinós. El poden
atacar per tot arreu i posar siti a Bagà. Ja li aconsellaré quan el vegi. De
totes maneres cap dins que fa fred.
Empeny la porta i
entra. Immediatament l’escalfor d’una gran llar reanima el seu enravenat cos.
Aleshores mira el seu entorn i va de sorpresa en sorpresa, ni armes, ni soldats,
ni armadures. Només un home ros i jove, barbut i amb una melena lligada en cua
de cavall. Va vestit amb un jersei vermell, porta calces llargues i va calçat
amb uns mitjons gruixuts i sense botes. Assegut en un còmode selló treu un fum
amb olor aromàtic d’un tubet blanc com de paper. Amb l’altra mà sosté un llibre
obert. Al seu costat dos gossos llops estan tombats vora el foc.
¾
Com és possible! - s’exclama el caminant- Tan poc temeu a
la mort en aquest casalot per tenir els gossos escalfant-se la panxa dins la
casa.
¾
Collons! - Diu l’home assentat mentre deixà el llibre en
una tauleta i fa la darrere pipada al cigarret abans de llençar-lo als tions
encesos- Quin ensurt m’heu donat! Sabia que en el poble celebren el
carnestoltes. Però ningú m’ha avisat
que pujarien fins aquí. No us conec! Qui sou?
¾
Jo! - contesta el viatger mentre deixa el barret sobre
una cadira.- Sóc el comte Arnau, senyor de terres del Ripollès i la Cerdanya. I
vos?
¾
Jo, el Pere, el guarda del refugi. Caram la disfressa és
molt bona però passada de moda.- Què feu per aquí?
¾
Vaig a veure al meu vell amic, vostre senyor de Pinós. Ja
l’explicaré com vetlleu per les seves terres.
¾
Amic meu, prefereixo dir-te amic. Em sembla que et creus
massa el que dius. El comte Arnau, és pura llegenda. I si fos veritat fa segles
que va desaparèixer. Del senyor de Pinós no en sé res. Teniu gana, potser la
fam us fa desbarrar.
El comte s’adona que té fam, que està cansat i adolorit,
i que al costat del foc s’està molt bé, calla i decideix ser prudent. Hi ha
masses coses que no entén. Mira a dreta i esquerra i meravellat es pregunta: Com
pot sortir llum d’una bola de vidre o d’un tub blanc? I del marc negre surten
figuretes que ballen al so d’una música quan es prem un botó.
El Pere li serveix de sopar. El comte encara se’l mira
més malament malgrat el seu acte de bon samarità. Ha observat que treu el
menjar d’un tub de llauna i que de carn n’hi ha poca. Però val més poca que
res.
Mentre menja observa i pensa quantes coses hi ha aquí que
no he vist mai. Quan ha acabat de menjar s’asseu amb un selló que li ofereix el
Pere davant de la llar de foc. Un dels gossos grinyola i li mostra les dents
mirant-lo, més el guarda li posa la mà en el musell, el fa callar i tombar-se.
¾
Ara que ha menjat, senyor Arnau, digui’m d’on ha sortit?
¾
El lloc ben bé no sé on és. Fa temps que hi romania.
Sortia amb el meu cavall i els gossos durant la nit buscant pecadors,
Segurament fèiem feina de
subministradors ràpids. Després el cavall com allà baix hi ha poca herba va
defallir i vaig deixar de sortir. Em vaig quedar arraconat i tranquil durant
molt temps. Però avui ha arribat l’encarregat i m’ha dit: Saps que fa molts
anys que no fas res . Fot al camp que ja deus estar perdonat. I m’ha enviat
aquí fora. Quan m’he vist fora del forat de sant Ot he decidit demanar asil al
meu amic Galceran. Més he donat la volta per dalt, a la Cerdanya, per no
trobar-me amb els Mataplana. Aquest m’odien perquè l’abadessa és mig parenta
seva.
¾
Em sembla amic Arnau que estàs una mica perdut de
segles. Dels Mataplana només resten unes
ruïnes malmeses. Dels Pinós quatre festes per turistes i una bandera. Del
vostre amic Galceran, una estàtua i un vell castell. Del comte Arnau, una
llegenda i quatre records falsos en un museu a Gombrèn.
¾
Vos si que esteu carregat de punyetes. I la meva dona,
què? I les meves filles, què? I la meva jove abadessa, encara en deu estar
buscant per maganyar-nos i estimar-nos en un bon llit.
¾
Estàs segur, Arnau. La teva dona i les teves filles,
pols, res més que pols. I l’abadessa, més pols. Tot això està perdut en la pols
dels temps.
¾
Per la sang de Crist! Com goseu contradir-me.– Portat per
la seva exaltació, per la seva sang calenta, ja què mai ha estat un personatge
temperat aixeca la veu.
Els dos gossos
aixecant el cap i borden fins que el Pere els calma però per un instant el
pelatge de l’espatlla se’ls ha eriçat i la seva boca s’ha obert ensenyant els
punxeguts ullals.
¾
Calmeu-vos, Arnau. Ui! Fan la pel·lícula que vull veure.
Mirem-la i després acabem de parlar. Actueu fent força creïble el vostre
personatge!
Els dos homes comencem a mirar la pantalla. L’Arnau es
remou inquiet en el selló. Què és allò que està veient, no compren res. Quins
castells tan alts? Carros grossos sense cavalls ni cap bestiar que els tibi.
Tubs per tot arreu, tubs a la boca que fan fum. Tubs amb una agulla que es
clava com un punyal. Tubs on fiquen sang. Tubs que fan pum i maten a les
persones a distància. Tubs, tubs i tubs. I els cavalls, les fletxes, les
ballestes i els carros?
¾
Silenci!- li fa el Pere que està molt interessat amb la sèrie.
Quan acaba es gira i li diu.- A veure que són tantes preguntes?
L’Arnau, cansat pel viatge, les novetats i les cabòries
dorm profundament tombat al selló. Els dos gossos ja acostumats a la seva
presència dormen al seu costat a terra.
Miquel Pujol
Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada