NATURA DESFERMADA

L’aigua queia a bots i barrals, no parava de ploure. Quins mals dies havien escollit per passar un cap de setmana  tranquils amb els nens, en aquell poblet de la Vall d’Aran. El riu creixia i creixia amb un soroll esgarrifós, a més de la pluja que queia si ajuntava  el desgel de la neu. Tot i que la por anava per dintre intentàvem dissimular-la per no espantar als nens. -Això és  el que m’explicava la meva germana, quan va tornar el dilluns d’aquell maleit cap de setmana.

Després, -em continuava explicant, -el riu va començar a desbordar-se, negant primer el pàrquing del hotel i després envaint zones properes. El Jordi  i altres volien anar a treure els cotxes, però els van barrar el pas, hi havia perill que l’aigua se’ls emportés, no es podia sortir per la banda del riu. Tot seguit ens van fer abandonar de pressa  l’hotel per la zona est, els nens ploraven , la gent xisclava, l’aigua baixava a dojo per tos els carrers del poble. Ens van demanar calma. Contra la natura desfermada no si pot fer res. Ens van dur a un alberg de joventut, hi havia lliteres,  matalassos i sacs de dormir per terra, i molta gent.      No hi havia  llum ni aigua ( amb la que queia. ) Uns joves voluntaris van portar paquets d’aigua embotellada i entrepans. Vaig haver de donar el biberó al Nil tot fred, que se’l va empassar sense dir res, després cansat va ser l’únic que va dormir tranquil  aquella nit, en un llitera que ens van deixar pels menuts, amb els seus cinc mesos no s’adonava  de la gravetat de la situació. El Marc amb sis anys estava atemorit, però finalment també va dormir al costat del seu germà. Tota la nit va continuar plovent.

Les dues germanes han parlat moltes tardes, sobre aquells esdeveniments. Juntes havien anat moltes vegades a aquell hotelet, al costat del riu, que tenia un encant especial.  Ara una part s’ha esfondrat, el riu se l’havia emportat,  costarà tornar a refer-la. Aquells paratges tan idíl·lics, rodejats per altes muntanyes  i verds prats, amb el rierol tranquil;  ara són munts de runa amb una  grisor que espanta. Parlen de la irresponsabilitat dels constructors i els ajuntaments en el seu afany lucratiu de construir a la llera dels rius, no preveuen que la natura té les seves lleis i quan l’aigua és desboca  no té aturador i torna a prendre el que li pertany.

M’explica, com el diumenge volien tornar a casa , però el poble estava totalment incomunicat, hi havia les carreteres tallades. El seu cotxe va quedar inservible del tot. Volien llogar un taxi, però no es podia sortir del poble i encara plovia.  Van passar dos dies molt durs, però per sort no hi va haver víctimes. Finalment el dilluns van abandonar el poble, amb moltes dificultats, el pare del Toni els va anar a buscar.

Els dies que van seguir als esdeveniments ens vam  fer el ferm propòsit de no tornar a la Vall d’Aran mai més,     - comentava aquella tarda-   la por i els danys que vam patir,  fa que descartem el lloc com a lloc de vacances i d’esbarjo,  pels mals records que ens porta, encara que també vam poder copsar la solidaritat de la gent que ens van ajudar.

 Ara però s’han repensat les coses. Avui, les  dues germanes estan fent preparatius per tornar-hi el mes d’agost ,  totes les dues famílies, amb els nens ,  com feien cada any. La gent  d’allà han patit molt fort les conseqüències dels aiguats  i no es just que les abandonem,  els que abans en gaudíem.  El nostre hotelet, està fora de servei, però n’hi ha d’altres que no van patir tantes destrosses,  i ja tornen a estar en actiu, després de refer-se dels danys . Es equitatiu i lògic que també nosaltres aportem el nostre gra de sorra i els ajudem a reconstruir i donar vida de nou a aquells indrets.

 – 8 de juliol de 2013-