EL RETORN DEL COMTE ARNAU II.

INICIAR UNA NOVA VIDA. 

El Pere, mig ha despertat al comte Arnau que s’ha quedat  adormit davant el televisor . Com veu que no és el moment adient per interrogar-lo l’acompanya a un del llits del centre de muntanya per deixar-lo descansar del viatge i de les penúries de transitar per la neu i el glaç. 

En arribar al llit l’ha obligat a despullar-se, contra les idees del comte acostumat a dormir durant segles amb la mateixa roba. A causa de la seva antiga experiència com a cap militar vol tenir la roba i les armes preparades per sortir a lluitar contra l’enemic.  

I et aquí que es produeix un estrany fenomen, a mida que la roba i les armes del comte són lliurades del seu cos i posades a terra, en un curt període de temps, fan com si s’arruguessin, surt un tènue fum i desapareixen sense deixar ni tan sols pols. Tant el comte com el Pere resten esmaperduts. El comte despullat ataca al Pere per haver-li robat la indumentària, úniques possessions que li quedaven del seu passat guerrer. Més el Pere se’l sap treure de sobre i amb un cop i una empenta el fica en una llitera, el tapa amb una flassada i el deixa plorant de dolor i de vergonya al veure’s nu i desvalgut. 

Al matí el comte es desperta del son, es frega els ulls, encara sense comprendre el succeït i s’aixeca del llit, no sense donar-se un cop amb el travesser del llit. Busca la roba i recorda la nit anterior:

¾    Fa fred! I nu! - s’ajup i cobrint-se amb la flassada baixa al pis inferior.

¾    Home, caram! Si que dormiu a l’infern, pensava que no us llevaria mai.

¾    I que em poso. Ui! Quina olor a torrades i cansalada.

¾    Ep, Arnau. Això de comte a mi, que sóc de tarannà republicà, em sona molt malament. Primer a arreglar-se, rentar-se, rapar els cabells i afaitar-se que si vingués algun excursionista pensaria que us heu escapat de l’avern. Òndia! Que acabo de dir si es el que expliqueu vos, si encara m’ho empassaré.  

Al cap d’una estona entren el Pere i el comte. Aquest tret del seu fort cos no sembla pas tan terrible. Arreglat el cabell i amb la barba retallada les seves faccions eixerides destaquen encara més. Els ulls negres sembla que realment han vist tot el d’aquest món i l’altre. Porta un texà que fa el efecte que el molesta per estret i un jersei vermell gruixut i folgat. Han tingut una disputa quan el Pere l’ha donat la roba interior, la samarreta  li ha semblat un vestit de dona tan blanc i fi. I el slip! Al veure allò tan petit i esquifit el comte ha pensat que encara el masegaria. Però amb paciència i alguna empenta el Pere ha aconseguit que el comte semblés una persona amb un aspecte prou normal.

El Pere després de fer-lo rentar- se i vestir d’acord en el món actual li dóna un plat amb menjar per esmorzar. Una altra lluita s’inicia entre tots dos.

¾    Caram, quin contrast d’ahir a avui. Si fos dona diria que feu patxoca. Ep! Amb els dits no s’agafa el pa del got de llet, hi ha la cullereta. S’agafa així amb els dits rodejant el mànec! Ja sou marrà, ja! Ara aquest home gran i cepat es fot el menjar per sobre. Ja sou del vostre temps, ja.

¾    No em feu la guitza, vos- digué l’Arnau- Quina mena de llepafils esteu fets. Primer em preneu la roba, després em disfresseu de no sé ben bé què. Menys mal que no crec que sigui un vestit de femella amb aquest camals. I per menjar no em deixeu menjar a gust sinó que amb aquests estris que no deuen ser d’home, de tan xics. I em voleu alimentar amb unes coses que semblen menjar però, que són insípides a més no poder. Ai, Senyor! Aquelles cuixes de xai mig crues que s’agafen amb una mà pel garró  i el punyal clavat a la carn pel altre i queixalaves mossegant fort. I encara li arrancaves un tros per donar a la companya perquè menges. On són? Oh, Senyor!

¾    La mare dels ous, aquest home! Ara comença a pregar a Déu quan sempre ha estat un pecador. No us en recordàveu, llavors?

¾    Et fot! Prou feina havia en anar a la guerra i perseguir alguna jove. Ser home, valga ’m Déu! Ep, menjava millor que aquí. No sé què heu fet amb el meu món!

¾    Ara sí, encara l’hauré de fer tancar. Per tossut!

¾    Ep, que jo sóc el comte Arnau!

¾    Bah, home, bah! Aquest ja no existeix, Ara què si voleu truco els metges, els hi dic i segur que experimentaran amb tu? Què ho vols així?

¾    Metges? Qui són? Experimentar? Què és això?

¾    Els bruixots del vostre t..., deixem-ho estar. Els curanderos i les bruixes.

¾    Ei, encanteris, no! Més anys a sota altre cop, no. Amb el maco que és el sol i els arbres, fins i tot les pedres. Allà sota, NO!

¾    Doncs, feu bondat! Sinó us atio els gossos.

¾    Prou, faré bondat.

El comte després d’aquesta conversació es manté dòcil i va mirant l’entorn i també es fixa molt amb la TV. Una mica amb això, una altra mica amb el contacte amb el Pere va, poc a poc, modificant el seu comportament. 

Per sort, és temporada baixa i no ve gaire gent al refugi. Per evitar problemes si s’acosta algun excursionista, algun ramader cercant alguna vaca o potser una mica de xerrera, el Pere tanca al comte Arnau en un cobert.  

El Pere, molt al seu pesar, perquè una mica de companyia també agrada, veu que els queviures del rebost disminueixen més de presa. Sap que en arribar la primavera haurà de donar comptes a l’administrador, i quan mengen dos i justifica només un, no hi ha quadratura possible. Una nit mentre repassava les despeses donava voltes al problema i sabia que era difícil de fer-li entendre a l’Arnau. De cop veié que aquest s’aixeca, va al frigorífic, agafa una poma, la posa en un plat i del caixó de la calaixera agafa un ganivet i es torna a asseure davant del televisor mentre la pela i la menja a  trossos. Aquest detall és una llum que s’obre en la ment del Pere. Ja està, diré a l’administrador que he pres un ajudant per ensenyar-lo per la temporada de feina. Com em deu uns favors no farà tabola i ho passarà per alt. I qui li dic que és? El comte Arnau? Ens fotrà a tots dos al carrer; un per boig i l’altre per voler prendre-li el pèl.  

I torna a posar-se pensatiu, i fins i tot, hi ha cops que una mirada pesarosa és transparenta en la seva mirada. S’aixeca de la taula i surt al mirador. Encara fa fred, creua els braços i prem el jersei sobre seu buscant l’escalfor amagada en la llana. Com sempre, quan hi ha alguna cosa que el fa neguitejar, mira cap a les llums de Bagà i  i lentament alça els ulls com si volés retrobar en la llunyania la casa dels seus pares que endevina que està muntanyes enllà. La fredor el força a entrar però no va a la sala sinó que es queda darrere l’envidriada  porta i mira a la foscor de la nit com si el reflexa de la pròpia cara en el vidre fos el mateix jo, amb qui pogués enraonar.  

Pensa en els pares el fa recordar un fet succeeix anys enrere. L’oncle Arnau que va marxar cap Amèrica del Sud a fer fortuna i no va tornar mai. Quina casualitat, Arnau també! Un visionari que li semblava que quan arribes a Veneçuela sortirien a rebre’l amb els braços oberts i donant-li tota mena de regals. Va marxar sense documentació per evitar que si el descobrien, anava de polissó, l’enviessin altre cop de tornada. No van saber res més. La veritat és que va arribar a port. En el vaixell van descobrir-lo però com faltava gent per treballar, així li van fer va pagar el viatge. En arribar a terra va voler fer fortuna ràpidament, el van enganyar o va voler ser més savi que els altres i va parar en una presó a la Guyana. Mig presoner, mig vigilant però sense cap interès en tornar.  Li feia vergonya presentar-se sense ser milionari i ser la mofa del poble. Per tant, va evitar escriure cap carta ni donar cap notícia seva. Els parents pensaven que era mort i els seus ossos perduts en la selva. 

El més interessant en aquest moment és que havia un carnet d’identitat lliure i un home sense cap referència i que amb ajuda d’un amic andorrà amb molts contactes a nivell de “modificadors” podia fer-lo servir. Podien dir que havia estat treballant a l’estranger, per això la seva parla és una mica estranya i que havia tornat feia poc. Que havia rebut un cop al cap que el feia oblidar-se de la guerra civil i ignorava, fins i tot, que havia hagut un cabdill. Quantes vegades és bo perdre la memòria, un més...  

Un dia de matí el Pere va sortir a veure els pares i recollir la documentació de l’oncle. Va tancar el refugi i l’Arnau també el va tancar dins. Als pares no els hi va dir per què la volia ni va parlar de l’existència de l’altre Arnau. Tampoc s’ho haurien cregut! En veure com era de malmesa i rebregada encara li va agradar més. Amb una documentació com aquella que havia donat voltes per tots els calaixos de la casa es podia justificar a qualsevol. 

El conegut andorrà van falsificar un nou document i van posar les empremtes del nou Arnau i aleshores va demanar un duplicat. El comte Arnau va disposar d’una identitat més correcta des del punt de vista actual. El seu nou nom Arnau Grau Esteve i així amb aquest nom va ser inscrit com treballador del servei d’atenció de refugis. 

No penseu que fos tan fàcil. Inscriure`l no va haver cap dificultat, un pur tràmit burocràtic. Però el gran treball del Pere va estar en convèncer a l’Arnau que de comte se’n podia oblidar i que ha de netejar la casa, ordenar-ho tot i quan vinguin els excursionistes ha de servir a taula i ajudar en tot el necessari. 

Posat dret davant del ex comte, dret i rígid, l’Arnau li treia tot el cap i era molt més corpulent sobretot des de que menjava cada dia. Amb la mà aixecada i el dit dret a tocar-li el nas i quasi de puntetes i seriós li va haver de dir que si no s’avenia hauria de tocar el dos i anar-se a viure al bosc i menjar herbes. El Pere és va prometre a si mateix que un altre dia faria asseure a l’Arnau. Quan ho recordà anys desprès es reia de la ridícula situació.

¾    Bé, ja us ajudaré- va contestar l’Arnau mig enfurismat- Mira que haver de servir a plebeus. Jo, el gran guerrer de la Cristiandat.

¾    Calla, calla, golafre! Si no has servit mai al Crist, només al dimoni i les teves apetències físiques. Si fins la teva dona va haver de pagar les teves deutes.  

El Pere entrà al refugi i l’Arnau queda fóra picant puntades a una pedra. 

Miquel Pujol Mur