Crònica
d’una sortida per conèixer les restes d’un poble oblidat i perdut en les
muntanyes.
Moltes
vegades en anar a la Seu d’Urgell per la carretera de Gósol m’havia fixat, quan
arribava al coll d’Adraén, d’un cartell que anunciava el poble de Banyeres.
Impel·lits per la curiositat aquesta vegada van decidir arribar-nos.
Del
pla del coll arrenca una pista de terra amb mal estat que ens portà fins el
coll de Creus i seguint-la un tros més avall vam arribar a uns plans on vam
deixar aparcat el cotxe.
Aleshores
perpetrats amb les nostres eines de caminar van emprendre l’anadura per la
pista que al cap de una hora aproximadament ens portar al poble de Banyeres.
Un
vell tractor estimbat i tres cotxes desballestats va ser la primera impressió
que ens cridà l’atenció en arribar a les cases del poble. El silenci imperava
en tot el terme trencat de quan en quan per l’esquella d’algun cavall. Abans
d’arribar al coll de Banyeres vam fotografiar una casa derruïda i en ser al
poble totes les edificacions eren ruïnoses.
Observant
la fotografia de l’església en Catalunya Romànica ens adonen que el temps i
l’abandó a fets els seus estralls en l’edificació.
La
notícia més antiga de l’església de Banyeres és del 849, quan en el judici
celebrat en presència del bisbe Beat d’Urgell i altres, l’abat Guisamon de Sant
Andreu de Tresponts reconeix a favor de l’arxiprest Froilà la possessió de les
esglésies de Santa Eulàlia i de Sant Joan a la vall de Lavansa. La parròquia de
Banieras apareix esmentada en l’ACCU. A la vall de Lavansa que es conegui, amb
l’advocació de Sant Joan tan sols hi ha l’església de Banyeres, per tant és de
suposar que es tracta de la mateixa església.
L’església
és sufragània a la parròquia d’Adraén.
És
un edifici d’una sola nau, antigament coberta amb volta de canó, ara caiguda.
L’absis és semicircular però els arbres i les mates ens van impedir-nos fer cap
foto.
L’interior
de la església, on es manté en peu, conserva l’enguixat i decorat amb pintura
de color blau. Segons comentaris moltes esglésies eren pintades de blau en el
seu interior en representació del cel i així evitar la presència del dimoni.
El
porta, en arc de mig punt adovellat s’obre en la façana de ponent on també ja
un ull de bou. El campanar mig derruït era d’espadanya d’un sol ull. Al seu
costat es veu el rodet de la campana.
L’aparell
és de carreus irregulars i tot fa pensar cronològicament en una construcció
tardana potser dins el s. XIII.
A
observar un porta adovellada d’una casa mig en runes. I ha poca distància
s’alça un tros de la paret de la torre del castell de Banyeres que domina la
vall del riu de Bona.
I
res més que tornar a caminar una altra hora fins el cotxe.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Al mes de novembre d'aquest passat 2013 io i un amic varem passar uns dies de descans a la Seu ja k som dl Penedès i una mica d'aire fresc ens venia d'alló més bé. Un dia varem visitar Solanell, el qual està força bé i mEs tard anarem a banyeres de lavansa. Les histories dl poble no son gaire bones (1 mare i 1 fill k varen morir cremats, assassinat/suicidi o accident, l'any 83, 1 dona desapareguda cap al 95, 1 neorrural mort am l tractor i 1 boletaire perdut pro trobat sa i estalvi el 2012 son algunes d ls histories d'aket poble). Akell dia pero, nomes varem veure l poble a distancia ja que, farts d caminar, decidirem tornar enrere. Axo si, smbla k l poble sta okupat x uns neorrurals k trbarem pl cami i k es dedikaven a temes no dl tot legals.
ResponElimina