LA SEVA OLOR EM RECORDA... II

Aleshores, va treure un petit sobret d’un dels minúsculs plecs del seu vestit i em va convidar. En principi vaig negar-m’hi i llavors va posar-se amb delicadesa una petita porció de pols blanc al dors de la mà i va aspirar-lo suaument. El meu desig era tan gran que sense poder resistir-m’hi vaig besar-li la mà i al mateix temps vaig llepar-li les restes de pols. Em va enardir tant la poderosa droga com el sabor a suor i perfum de la seva pell. 

Seguidament vaig agafar el seu gràcil cos per la cintura. La meva pressió va ser recompensada per la seva aquiescència i la proximitat dels nostres cossos va ser total. Ni un bri d’aire passava entre nosaltres i mútuament vam robar-nos, davant de qui fos si volia mirar, els nostres llavis i les nostres boques plenes de passió. Notava la tebior del seu cos, no precisament tebi, sinó plenament ardent contra el meu vigor.  

Instants, sols breus instants després, vam sortir al jardí. Si en el racó de la sala vam percebre el nostre desig, un petit espai lliure va servir per gaudir-ne. En un instant alliberaven el nostres cossos de tota roba. Era tal la intensitat dels nostres sentits que al treure’ns la roba la vam maltractar. El seu vestit es va esquinçar per davant oferint-me les seves desitjades fruites. La cremallera del meu pantaló no va resistir la meva urgència i es va trencar. Ja més tard, apaivagats els sentits i força enriolats, plens d’eufòria i satisfacció vam evadir-nos de la discoteca. La vaig acompanyar amb la moto a casa seva. La màquina, com si formes part del nostre goig, corria lleugera com si participés de la plenitud del nostre satisfet amor humà. 

Ben agafada rere meu, les seves mans, sota la camisa, recorrien el meu tors incessantment. A ran d’orella va dir-me: He oblidat les calces. 

L’acomiadament va ser tan intens com els moments d’abans al jardí. No sé què pensava la seva ment ni quin era el seu tarannà però la passió era un foc que ens cremava interiorment aquella nit. Era tal la incendiària flama que ens omplia que, en un carreró proper, vam tornar a repetir tota la dansa de l’amor humà sense respectar cap possibilitat. Tal vegada com a gossos assedegats en aquell fosc racó vam tornar a gaudir dels nostres cossos. 

No la vaig trobar mai més. Vaig resseguir els llocs propers a on vaig deixar-la. Ningú va saber dir-me’n res. Vaig buscar les seves amigues. Tampoc van donar-me cap indici de qui era ni a on vivia. Una, va dir-me que l’havien conegut aquella mateixa nit en la discoteca i que no la coneixia de res.   

Va ser com si un càlid vent del desert, el simun o el xaloc, vents abrasadors i forts, en haguessin envoltat aquella nit. La seva força després de cremar-nos, ens hauria separat per sempre. 

Aquesta olor percebuda avui em recorda... Però la tibada de la meva dona m’impedeix respirar-la a ple pulmó.

¾     Un dels nens ha caigut en un bassal- m’ha dit mig cridant- Treu-le’n d’una vegada!  

Un cop he tret el nen del bassal i ha marxat amb els altres a corretejar per l’herba del parc, he tornat al banc a seure amb la meva esposa.

¾     Avui estàs com al·lucinat. Què et passa! Sembla que t’hagin begut el pensament! Ni tant sols enraones. Ja ho sé que ets callat, però no tant com per no dir-me quasi cap paraula en tota la tarda. Jo, que he anat a la perruqueria aquest matí per agradar-te.

¾     No res, ja ho saps! Hi ha vegades que em trastorno amb la feina.

¾     No ho sé ben bé, si creure’m això de la feina. Feies la mateixa cara que quan mires aquells pantalons que tens  penjats a l’armari amb la cremallera trencada. Un dia els llençaré o en faré parracs. M’ofèn la seva forta olor i també el seu misteri. No m’has donat mai cap raó del per què el conserves. 

¾     Mai!- ha estat la meva resposta. 

Ha estat un mai, sorgit de dins meu, que ha trencat la placidesa de la tarda. La gent que llegia el diari, o algun llibre o novel·la s’ha girat per mirar-nos. No fos que passés alguna cosa greu.  

Els records i la realitat moltes vegades segueixen camins diferents. 

Miquel Pujol Mur.