divendres, 7 de juliol del 2017

LA DONA QUIETA

En moltes ocasions he passat per la plaça. És el meu camí habitual per anar  fins l’estació a agafar el tren. Normalment, hi passo corrent ja que sempre vaig just de temps. 
 
Fa un dies un greu ensurt de salut em va obligar a prendre la decisió de canviar el meu ritme vital. Encara convalescent aquella tarda vaig sortir a passejar lentament. Així poc a poc, anava enfortint el meu cos lassat.  

Aleshores al passar per la plaça vaig entreveure una figura femenina asseguda en el banc, prop de la font i sota el til·ler.  

Malgrat s’havia aixecat un tímid fred de tardor i queia una lleu pluja (un xirimiri dels eskalduns) em vaig asseure al seu costat. La vaig saludar afectuosament amb un:
¾     Bona tarda companya, amiga de la pluja. 

Més no em va tornar contestació. Això encara va captar més la meva atenció. Com podia ser tan adusta, tan seriosa i tan mal educada com per no tornar-me cap resposta. 

Vaig mirar-me-la cara a cara i vaig veure la vacuïtat dels seus ulls que tenint-me davant no parpellejaven gens. La seva tènue respiració no movia ni un bri els seus llavis. Anava justa de roba, pràcticament vestida amb roba d’estiu i els seus peus eren nus i descalços. La vaig veure tan bàsica, tan elemental, dins la rigidesa del seu cos que vaig sentir un bategar estrany dins el meu cor. 

En silenci, calladament, em vaig apropar per sentir la seva carn. Al mateix temps, per abrigar-la amb la calor del meu cos. El mal temps m’havia  enfebrat encara més. Aquell fred i la pluja fina i lleu que baixava a la terra dels núvols, cada cop més propers, em penetrava fins el moll dels ossos.
¾     Dia de manresana.- vaig dir-me. 

A pesar que el cervell em manava marxar, i tornar a casa el meu cor és negava. Era la dona que havia esperat sempre, callada, quieta i ferma en el seu posat. Una dona que mostrava l’equilibri interior en la seva positura.  

Poc a poc l’espai entre els dos va anar minvant, ja que atrevit vaig gosar apropar-me encara més per protegir-la de l’aigua que queia. Vaig rodejar-la amb el meus braços però, les seves manifestacions d’agraïment van ser mínimes. Tal vegada una ombra, com un somriure provocat per la llum del carrer.

Finalment no vaig poder resistir-me i abraçant-la fortament vaig dir-li les apassionades paraules d’un amant.
¾     Senyora sense nom! Quieta i segura mestressa d’aquest banc us estimo. Us desitjo de tot cor! 

Aleshores una ganyota de la llum em va fer endevinar un nou somrís i tal vegada el tremolor d’un fanal van fer-me creure la aquiescència de la seva resposta. 

Al matí següent uns jardiners en passar fent la seva ronda habitual em van trobar, quasi sense vida, però firmament abraonat a la seva figura.  

Des de la meva febril inconsciència, allà on els pensaments es remouen sense destí, els vaig maleir per haver-me separat de la meva enamorada.  

Ara ja recuperat torno a passar per la plaça i ho faig de lluny per que tinc por que si m’acostes al lloc on espera quieta, impàvida i serena seria de nou incapaç de marxar-me. 

L’amor no té ni temps ni espai, és simplement amor.  

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada