LA DIETA II

Vaig sortir de la consulta amb la moral per terra. Els carrers profusament il·luminats, la gent contenta i alegre portant les acolorides caixes dels regals. Les botigues plenes de galindaines mengívoles i apetitoses als aparadors. Jo castigat a fer dieta. L’amic de la botiga de licors va saludar-me i em va recordar que ja tenia el cava que li havia demanat.  

He passat el Nadal quasi sense menjar. Si veiéssiu la meva trista cara mirant-me el tall de lluç blanc i sense gust que vaig menjar el dia vint-i-cinc. Vaig posar-me a plorar. Les llàgrimes del meus ulls plorant a pleret, van ser l’únic que va donar sabor a la carn del pobre animal marí. Em trobava malament, desanimat, sense força, sense ganes de res, i caient-me contínuament grosses gotes d’aigua salada dels meus apesarats ulls. 

Ja al cim més alt de la desesperació, ja sense veure cap sortida a la meva trista vida vaig recordar-me d’una pel·lícula de Marco Ferreri, “La Gran Bouffe”. Mastroianni, Picoli, Tognazzi i Noiret tancats en una mansió i disposats a menjar, beure, fumar i sexe fins a morir. I vaig veure com si fos una pel·lícula la meva vida futura. Total, per a què? Obligat pel Barrientos, de mal pelatge, a malviure per resistir uns quants anys més i abocat a l’amargura del mal menjar i el mal beure. Tanmateix m’he vist tancat en una residència regida per monges velles i bigotudes. Postrat en un llit, poc menjar, controlat el beure, només aigua i posant-me una lavativa cada matí. Per això, viure? No! Mil vegades no. Per què veure el naixement d’un nou any.   

Vaig sortir de casa, vaig anar a la bodega vaig encomanar que em portessin deu caixes de vi del Priorat, cinc del millor cava català, unes quantes més d’un vi blanc de suau paladar, més que res per suprimir l’aigua, i unes quantes ampolles de licors d’alta graduació.   

Vaig anar a continuació a la casa dels menjars preparats i vaig encarregar tota una gran quantitat de tot per a cada dia. De peix, no vaig ni parlar-ne. I seguint el meu desig, a continuació entrava a la casa de la meva amiga Lulú. Sincerament, el que regenta la Lulú és un bordell de bastant mala fama, però de noies força maques. Li he explicat el meu propòsit i m’ha contestat que seria la mà amiga que m’acompanyaria en el meu traspàs. Previ pagament, certes coses no es fan només per amistat, ha decidit tancar uns dies i portar-se per fer-nos companyia, la Lili, la Lolo, i fins i tot, la  Lula. No he entès mai aquesta simfonia de noms de la família de la ela.

No vull avorrir-vos amb els disbarats que he fet en aquests pocs dies. Amb les meves amigues vam trencar tots el manaments de la llei divina, i fins i tot, de la humana. Finalment  he d’explicar, malgrat sigui difunt, que en el darrer moment, mentre cavalcava la Lulú, amb l’empenta final de la meva ploma en el seu tinter ple de totes les sapiències sexuals possibles, vaig notar un dolor agut i seguit al pit, va escapar-se un fort sospir de la meva boca, vaig espernegar un xic i m’hi vaig quedar. Però els meus llavis, tenien un somriure de satisfacció. La Lulu, pensà, el primer moment que era a causa del fort orgasme. Després va adonar-se de la causa, va vestir-se, va telefonar a urgències i va marxar per no tenir gaire embolics amb la policia. 

He de dir que les amistats són les amistats. Les quatre “L” van lluir ufanes acompanyant, vestides de negre i plorant, el meu fèretre al darrer repòs. Els bons clients s’han de respectar fins l’últim moment. El Barrientos també hi era, però darrere de tothom. 

Miquel Pujol Mur.