L’ancià
és assegut enmig de l’habitació amb els genolls i les cames plegades. Descansa
en la clàssica postura del lotus. (Padmasana). Sota seu li serveix de seient una humil catifa de tons vermells
enfosquits pels pas del anys. Està posat d’esquena al llum que entra pels
finestrals anunciant un nou dia.
Prefereix
estar d’esquena perquè als seus ulls ja cansats, després dels molts anys
viscuts, els hi molesta els forts raigs del sol. També per en aquest posició la claror no pertorba
les seves idees. En la penombra els seus pensaments dansen davant del seus ulls
mig oberts.
Però
la seva ment no observa el reduït món que el rodeja sinó que es capbussa dins
de la seva memòria cercant les coses que ha intentat crear en la seva vida.
El
primer que volia inventar era l’amor. Va començar a treballar-lo poc a poc. Primer
va buscar la matèria prima ideal per aconseguir el millor resultat i va
modelar-lo amb tota cura i estimació. En el torn de terrissaire, va depositar
el millor caolí possible, per aconseguir la porcellana més pura. I llavors amb
infinita paciència com un pare que estima el seus fills des d’abans de néixer,
poc a poc, va aixecar les primes parets.
La
fina peça va créixer al mateix ritme que els fills creixen. Aleshores va veure
com pujava sentint els diferents graus de l’amor: el filial, el fraternal, l’amical,
i fins i tot, el juvenil. Però per una fotesa, només un instant, va perdre
l’atenció del seu invent. La suau porcellana va trencar les seves parets i va
créixer l’esquerda de l’amor sexual fent trontollar tota la seva obra. Va
reparar-la el millor possible però no va donar amb una solució final i la peça
de l’amor va prendre tantes formes i tantes variants, com té el ser humà. A
partir d’aquest moment l’ambició humana va finalitzar malmetent-lo.
Desenganyat
del seu estimat invent va oblidar-lo en el passadís de la vida. Però el seu
fill malmès, no va voler ser postergat. Com un arbre ben adobat, malgrat que
lluny de la puresa de la idea original, va estendre les seves arrels amb
diferents idees (creences), i aleshores com un monstre sense entranyes va
acabar devorant-se entre sí. Algun trosset de l’amor sí que queda de la primitiva
peça, però, molt malejada amb les passions del món actual del posseir sense
mida. Aquesta petita flor llueix encara més ufana dins el desori de l’odi humà.
Com
volia regalar als humans moltes coses va intentar inventar la felicitat. Va fer
multitud de proves, va enriquir a uns, va educar a altres, va canviar els
termes i va voler trobar aquella solució que el podia satisfer. Fins que va
comprendre, que l’invent no era tal invent. La felicitat és crea dins els
sentiments de cada element humà i cadascú la sent de diferent manera en si
mateix. Els pobres d’esperit no l’aconseguiran mai.
Inventar,
idear, crear. Ara l’ancià voldria crear la pau. Els seus infructuosos intents es
veu visiblement quins camins de destrucció segueixen en el instant actual. La
humanitat s’extermina a si mateixa.
Pobre
vell! Que veu que els seus invents més preuats, aquells que volia oferir a mans
plenes, s’estavellen per si sols gràcies a l’avarícia, la cobdícia, la riquesa
i l’ambició de poder humà o religiós.
Hi
ha tants que malmeten els seus desitjós que tal vegada deixarà d’admirar la
seva obra i l’abandonarà per a què els mateixos que haurien de vetllar per ella
la destrueixin.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada