EL ROBOT

Com cada setmana arribaven  les ofertes al gran supermercat  Blindff.  La Dora no s’ho podia creure. Hi havia aquell superb robot per el qual ella tan sospirava. Aquell modern robot que ho feia tot: netejar, passar  l’aspiradora,  treure  la pols, posar  rentadores, plegar  roba, planxar... i més coses. Només calia  programar-lo. La dona feia temps que li anava la darrera, però es clar valia una morterada. Ara, el veia allà a les ofertes per menys de la mitat del preu normal.

El dijous el dia que començaven les ofertes , a les nou del matí, la dona,  ja era allà fent cua per aconseguir un d’aquells robots. La propaganda ja deia  “unitats limitades” . Davant seu ja hi havia deu persones esperant que obrissin les portes.

Al moment d’obrir portes, tot aquell munt de dones , que ja passaven de vint, es van abocar cap el taulell de les ofertes. La Dora, es va colar entre les dones del davant que sense mirar res agafaven un caixa  d’aquell robot màgic. En va agafar una, però una altre dona també tibava de la mateixa caixa. Ella l’agafava i estrebava  fort, l’altre també,

¾   L’he agafat primer jo –cridava
¾   No, que jo l’he agafat per l’altre cantó.

L’encarregat va haver d’anar a descompartir les dones que es barallaven per  aquells robots.

¾   Calma, senyores, que encara n’hi ha més. Posin-se per ordre d’arribada.

Finalment, tant la Dora, com la seva contrincant van poder aconseguir un robot cada una.  N’hi havia 18 unitats, algunes de les que van arribar al darrera es van quedar sense.

La Dora, no cabia  dins la roba de felicitat, havia aconseguit el seu somni. Poder tenir un estri d’aquells que ho fan tot a casa. Quin descans tindria. El robot faria tota la feina i ella podria dedicar-se a les coses que li agradaven, sortir, passejar, anar al gimnàs , quedar amb la colla...  Quina enveja tindrien les seves amigues.

Només arribar a casa el va ensenyar a les veïnes. Va lloar les alabances  de l’aparell davant el marit i la filla, que aquell migdia s’havia deixat caure per la casa. Després de dinar el posaria en marxa.

Aquella tarda es va passar unes dues hores llegint les instruccions... i mans a l’obra. Era qüestió de veure els prodiguis que feia aquell robot, tant lluent. 

La decepció va  arribar aviat, aquell trasto no es posava en marxa. Va programar diferents opcions de feines i res... feia una mena de soroll i quedava parat. Conclusió... el robot que havia agafat estava avariat. Una gran ràbia va  envair la dona, ràbia, impotència, desesperació . Caldria canviar-lo, o fer-lo arreglar. Tenia molt clar que  les existències de robots s’havien esgotats i no n’aconseguiria  un de nou. Els seus somnis se’n havien anat en orris. Bé, el que es diu...  tenir un goig sense alegria.

 

 12/01/2015/