Les
rutes del Russi son força assenyades
i les seves indicacions són fàcils de seguir. A més l’horari indicat de la
caminada són molts adients amb els nostres passos, ja un xic cansats.
També
en una caminada anterior havíem seguit la riera de Navel i observant des de
Sant Esteve del Pujol de Planés ens cridaven l’atenció les terres de l’altre
cantó de riera i un pal un indicador que ens assenyalava el camí a fer per
arribar a Montdarn. Així que seguint la ruta del “Russi” veient la possibilitat
de complir l’objectiu de veure un trosset més del nostre país. Ara en una guia
ben detallada ens era fàcil fer el camí.
Deixaven
el cotxe aparcat davant de l’església de Montdarn. Com el dia era rúfol i
amenaçava pluja vam preferir primer esmorzar, protegits per les parets de
l’església. Seguidament van fer una sèrie de fotografies per fer la nostra
habitual ressenya. Aleshores, un cop acabat el nostre refrigeri i la sessió
fotogràfica vam iniciar el camí. Fèiem primer una mirada a la masia de Cor-de-roure
i també a la capella excavada en la roca sota l’advocació del mateix sant Joan.
Al seu costat havia la llarga escala que permet accedir-hi.
Vam
trobar fàcilment el corriol i van pujar pel senderó sense dificultat, tret
d’una roca que amb la humitat lliscava una mica, però de seguida vam veure que
voltant un arbust el camí era fàcil. Segurament en un dia més solejat no
presenta cap problema, però la roca aquell dia regalimava aigua. Poc després
arribaven a la casa de Balaguer i per la pista ens aproximàvem a l’església de
Sant Martí. Una dotzena de fredolics ens esperàvem al marge del camí. Com
amants dels bolets no ens vam fer pregar i els van recollir promptament.
Llastimosament
la pedra amb forma de creu no la vam veure segurament per no seguir ben bé el
camí indicat, una raó més per tornar-hi un altre dia. La descripció que va el Russi em recordava d’unes, vistes prop
de Sant Vicenç de Navel, dins la quals jo em podia posar dret i estendre els
braços. Un amable informador va dir-me que es tractava de tines. Però, no ho
puc assegurar.
Des
de Sant Martí, una conservada església romànica es divisa una gran part de la
zona afectada pels incendis de 1994. Ara han crescut matolls i el verd domina
el terreny, però fent una retrospectiva, la nostra imaginació no podria més que
esparverar-se al veure la paorosa desolació de tots aquells boscos cremats,
dels d’arbres negres i retorçats, i d’un món colgat de cendres. Sense comptar el perill de les persones,
bombers i voluntaris, que van arriscar-se en apagar, controlar l’incendi i
evitar danys personals.
Deixant
Sant Martí darrera començaven la llarga baixada que ens portà a la riera de
Navel. Prop de Cal Rebotit uns asses que pastaven en uns camps van acudir a
saludar-nos.
Quasi
immediatament ens refrescaven els peus per travessar la riera que a causa de
les darreres pluges baixava amb bastanta aigua. Malgrat tot, no havia cap
dificultat per passar per les pedres que marcaven el camí.
Una
vegada a l’altre costat, com que ja coneixíem Pujol de Planés, i el dia
començava a plovinejar caminarem cap a la masia de Cal Felix. Poca estona
després trobàvem la pista asfaltada i l’aigua ens trobava a nosaltres. Ja no
era unes espurnes d’aigua sinó, que era una pluja fina que queia sense parar.
Pujarem
per la pista, vam passar la casa de Cal Buidasacs i al cap de un temps passaven
una cruïlla i enfilaven cap el punt de sortida on el cotxe ens oferia un recer
amable.
La
sortida és fàcil de fer i el temps macat pel Russi es conseqüent amb la caminada.
Desgraciadament
no vam endevinar el dia. Una frase molt gastada ho diu clarament, s’ha de ser
el dia i l’hora indicat. Ens va fallar el dia que hi farem, un altre dia serà
millor.
Miquel
Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada