ELS OKUPES - II

El vespre la dona va fer sopar per tots. El Benet va compartir la taula amb ells . Un menjar senzill, però molt bo. Va comprovar que aquella gent era culte i molt agradable, tot i les dificultats en que vivien. Després de sopar va  anar per retirar-se  cap al seu dormitori.

¾   No es preocupi Benet, que demà marxarem d’aquí.
¾   D’acord. Bona nit!

L’home aquella nit va dormir poc, pensant en els esdeveniments. Aquella gent havia tingut mala sort, però eren bona gent , i ara es tornarien a trobar al carrer. Però havien envaït casa seva i això era molt greu , no,  no podia cedir... El seu cap li deia una cosa i el seu cor un altre. Aquella parella tindrien l’edat del seu fill i la seva nora, si ells tinguessin dificultats qui sap si trobarien algú que els ajudes.

Al matí es va aixecar molt aviat. La parella ja estava empaquetant les poques coses que tenia, el nen encara dormia com un angelet,
¾   He estat donant voltes tota la nit i he pensat que podeu quedar-vos un temps més. Nosaltres  no pujarem fins el juliol podeu estar-hi aquí fins el juny. Veig que la casa està en bones mans  i així la tindrem apunt quan nosaltres vinguem al estiu. Teniu temps fins llavors per buscar un altre lloc on viure.
¾   Gràcies , moltes gràcies Benet.  –fa la mare- No se’n penedirà. Patia tant pel nen, es tant petit encara.
¾   Gràcies...  –fa el pare emocionat.
¾   Avui serè fora tot el dia, el vespre tornaré i soparé amb vosaltres, si me’n doneu.
¾   Ja hi pot contar, Benet.

Després de passar el dia al poble,  dinar a l’hostal i trobar-se alguns amics, algú li va demanar  pels seus llogaters, i ell molt breument els va dir que hi vivien provisionalment i va tancar la qüestió. El vespre va tornar a passar una vetllada agradable amb aquells okupes  de la casa i  es van acomiadar d’ells, ja que el diumenge, pel mati marxaria d’hora, perquè havia de ser a Barcelona molt aviat.

Mentre conduïa de tornada, pensava  en els esdeveniments d’aquells dies, en aquella gent que la vida els havia jugat una mala jugada. Havia pujat al poble buscant pau i tranquil·litat i havia trobat sorpreses i companyia, Estava tranquil però, havia realitzat una bona acció.  Pensava en la seva dona, com s’ho prendria. Li diria o no li diria. Potser m’obliga a tornar-hi i fer-los fora. Esperaré uns dies per  parlar-hi.

Van passar els dies i el Benet no trobava mai el moment de parlar dels okupes amb la seva dona. Pels horaris del treball només coincidien al vespre a casa i sempre ajornava el tema.

Va arriba el maig i encara estava la cosa pendent. Finalment es va decidir, amb molta precaució i suavitat d’explicar-li que tenien gent vivint a la caseta del poble. La Marta primer es va enutjar molt, que què  m’havia cregut, la casa li havien deixat els seus pares, qui era ell per deixar-hi viure gent.  Llavors el fet de ocultar-li.  Després de moltes explicacions i de jurar-li que eren molt bona gent i que a l’estiu ja serien fora, la dona va dir que els volia anar a conèixer , volia pujar a veure’ls.

Teníem un parell de caps de setmana ocupats  amb altres compromisos i fins a finals de maig no vam poder complir el desig de la Marta, tot i que ja m’havia promès que fins el juny els deixàvem viure allà. Ella era escèptica,

¾   Ja veuràs com ara tindran una altre excusa . D’allà no els en traiem.

El dissabte al matí van arribar aviat a la casa del poble, la Marta volia anar i tornar el mateix dia, no volia compartir la casa amb aquells estranys, per més bona gent que fossin. El baixar del cotxe, van tenir una sensació estranya, tot estava quiet i les finestres tancades. Quina mala impressió. Ja n’hauran fet alguna, deia la dona. El Benet també estava inquiet.

Vam obrir amb temor la porta de la casa, tot era silenci. Van obrir la llum i les finestres. Tot era al seu lloc,  endreçat, com si ningú hagués viscut allà. La sorpresa de la dona va ser gran, ja que tot era lluent i amb una agradable olor de net. Van entrar a l’habitació dels convidats , els tres llits fets amb els seus cobrellits planxats .

Es preguntaven que s’haurien fet d’aquella gent, el Benet estava tant sorprès que no s’ho creia. Llavors van veure un sobre  damunt de la taula del menjador.  Dintre hi havia una petita nota,
 

 “ Benet, mai et podrem agrair que has fet per nosaltres.  Quan pugeu, ens agradaria que ens vinguéssiu a veure al nostre nou habitatge, al poble. L’adreça és : Carrer de la Pellofa, 27.  Sereu benvinguts.”