ENTRE LA GALA DE QUERALT I LA DIADA DE CATALUNYA

Berga, 8 de setembre de 2028

La vaig conèixer a Queralt el dia de la Gala, era l’any 2013. Casualment, ballàvem sardanes de costat; puntejàvem alegrement, al so de la sardana “Cim d’Estela”, amb la vista posada al cel on dansaven també tota aquella munió de parapents. Era fantàstic! Ella  era una mica més gran que jo,  tenia 18 anys, jo només en tenia 15. Bé, he de confessar, que no tot fou tan casual; que quan vaig entrar a la rotllana per donar la mà a aquella noia, ja feia temps que la tenia a la meva ment, i ella ni s’adonava jo existís.

A mi sempre m’havien agradat les noies  adultes, que ja tenien una certa experiència. Jo era fill únic, i a més de jove,  molt despreocupat. Els meus pares m’ho havien donat tot i no sabia apreciar les coses. Sentia tot això que deien  de la crisi, però com que a casa, de moment, no la patíem, no m’interessava gens, més ben dit... ni tan sols hi parava atenció!

Tot ballant, vam començar d’entrar en conversa amb la noia, que es deia Queralt. Però en aquell moment, totes les seves dèries eren sobre la Independència de Catalunya. Llavors a mi tot això em relliscava; del futur ja se’n preocuparien el altres... això era el que jo pensava. Però com que ella m’agradava tant,  li vaig anar seguint  el rotllo. Es seu discurs era semblant al d’un polític català, i ho proclamava amb  èmfasi:

-Ara és l'hora de la Via Catalana. Enllaçats i units, junts  resseguirem el país, amb una cadena humana per tal de convertir en realitat l’anhel majoritari dels catalans i esdevenir un nou Estat  Europeu!

Aquell  11 de setembre havíem de convertir la Diada en l'avantsala de la independència. El món havia de tornar a mirar cap a Catalunya per veure quina era la voluntat majoritària i democràtica del poble català i, alhora, reforçar el procés que havia de permetre als catalans d’assolir la llibertat, no més tard del 2014.

La Via Catalana havia de recórrer tot el litoral del Principat, entre La Jonquera i Alcanar. Aquell traçat era la columna vertebral dels Països Catalans seguint l'antiga Via Augusta. 

 

Per tal de poder estar amb ella, vaig aconseguir, de la manera que vaig poder, una plaça per anar-hi. Vam anar a les terres altes de l’Ebre. Fins i tot vaig fer mans i mànigues, amb missatges per Internet, per aconseguir canviar aquella samarreta groga tan típica de la Diada, que la Queralt deia que li anava gran i no li agradava, que no se li posava bé. I vaig aconseguir-ho! Això també em va fer guanyar punts, i va semblar que ella em començava a mirar d’una altra manera, almenys era el que jo m’imaginava!

Vaig ser molt feliç participant-hi; em vaig encomanar el seu esperit catalanista i aquella eufòria que fins llavors mai no havia experimentat. Tot i que jo, que només era un cadellet, quedava enlluernat mirant els seus ulls blaus, tan transparents, imaginant-me qui sap què, del que passaria després...

La Cadena Humana va ser un èxit, tant a la zona que s’havia previst, com en d’altres petits indrets, on també es van organitzar actes i petites cadenes de recolzament. D’una manera pacífica i democràtica, el poble català va fer sentir la seva veu. Va ser  una mobilització popular sense precedents per tal que Catalunya aconseguís el bé més preuat que tot el poble es mereixia: La llibertat! La que va ser arrabassada brutalment per la força de les armes l’any 1714.

Avui, al cap de tants anys, he pujat a Queralt, com sempre fem els berguedans. Ara acabo de complir 30 anys. El so de les campanes m’ha fet recordar aquella Diada, única, quan tots ens vam unir enllaçant les mans. Després,  mentre els músics tocaven la mateixa sardana, com 15 anys enrere, he entrat a  la rotllana i... això sí que ha estat casual, la Queralt ballava al meu costat. Després d'un somriure, hem quedat per parlar un cop acabada la dansa. Gairebé no ens havíem vist més des d’aquell any, el 2013, quan la noia  va marxar a estudiar a fora i, a partir d’aquí,  ja vam perdre el contacte.

M’he adonat que la Queralt segueix tan guapa i tan catalanista, com abans. A mi m’ha tocat madurar molt des de llavors, que era un inconscient. He lluitat i he treballat, tant com  he pogut. Les coses no han estat fàcils! Abans d’aconseguir la independència hem hagut de suar molt, sobretot jo, que m’imaginava que tot  era dat i  beneït; que m’ho donarien tot fet, i ha estat tot el contrari. Però tot això m’ha fet madurar i m’ha servit moltíssim  per tal de veure clar com havia d’encaminar el meu futur. 

VISCA CATALUNYA LLIURE!