La vaig conèixer a Queralt el dia de la Gala, era l’any 2013.
Casualment, ballàvem sardanes de costat; puntejàvem alegrement, al so de la
sardana “Cim d’Estela”, amb la vista posada al cel on dansaven també tota
aquella munió de parapents. Era fantàstic! Ella era una mica més gran que jo, tenia 18 anys, jo només en tenia 15. Bé, he
de confessar, que no tot fou tan casual; que quan vaig entrar a la rotllana per
donar la mà a aquella noia, ja feia temps que la tenia a la meva ment, i ella
ni s’adonava jo existís.
A mi sempre m’havien agradat les noies adultes, que ja tenien una certa experiència.
Jo era fill únic, i a més de jove, molt
despreocupat. Els meus pares m’ho havien donat tot i no sabia apreciar les
coses. Sentia tot això que deien de la
crisi, però com que a casa, de moment, no la patíem, no m’interessava gens, més
ben dit... ni tan sols hi parava atenció!
Tot ballant, vam començar d’entrar en
conversa amb la noia, que es deia Queralt. Però en aquell moment, totes les seves
dèries eren sobre la
Independència de Catalunya. Llavors a mi tot això em
relliscava; del futur ja se’n preocuparien el altres... això era el que jo
pensava. Però com que ella m’agradava tant, li vaig anar seguint el rotllo. Es seu discurs era semblant al d’un
polític català, i ho proclamava amb èmfasi:
-Ara és l'hora de la Via Catalana.
Enllaçats i units, junts resseguirem el
país, amb una cadena humana per tal de convertir en realitat l’anhel majoritari
dels catalans i esdevenir un nou Estat
Europeu!
Aquell
11 de setembre havíem de convertir la Diada en l'avantsala de la independència. El món
havia de tornar a mirar cap a Catalunya per veure quina era la voluntat
majoritària i democràtica del poble català i, alhora, reforçar el procés que havia
de permetre als catalans d’assolir la llibertat, no més tard del 2014.
La Via Catalana havia de
recórrer tot el litoral del Principat, entre La Jonquera i Alcanar. Aquell
traçat era la columna vertebral dels Països Catalans seguint l'antiga Via
Augusta.
Per tal de poder estar amb ella, vaig
aconseguir, de la manera que vaig poder, una plaça per anar-hi. Vam anar a les
terres altes de l’Ebre. Fins i tot vaig fer mans i mànigues, amb missatges per
Internet, per aconseguir canviar aquella samarreta groga tan típica de la Diada, que la Queralt deia que li anava
gran i no li agradava, que no se li posava bé. I vaig aconseguir-ho! Això també
em va fer guanyar punts, i va semblar que ella em començava a mirar d’una altra
manera, almenys era el que jo m’imaginava!
Vaig ser molt feliç participant-hi; em vaig
encomanar el seu esperit catalanista i aquella eufòria que fins llavors mai no
havia experimentat. Tot i que jo, que només era un cadellet, quedava enlluernat
mirant els seus ulls blaus, tan transparents, imaginant-me qui sap què, del que
passaria després...
La Cadena Humana va ser un èxit,
tant a la zona que s’havia previst, com en d’altres petits indrets, on també es
van organitzar actes i petites cadenes de recolzament. D’una manera pacífica i
democràtica, el poble català va fer sentir la seva veu. Va ser una mobilització popular sense precedents per
tal que Catalunya aconseguís el bé més preuat que tot el poble es mereixia: La
llibertat! La que va ser arrabassada brutalment per la força de les armes l’any
1714.
Avui, al cap de tants anys, he pujat a
Queralt, com sempre fem els berguedans. Ara acabo de complir 30 anys. El so de
les campanes m’ha fet recordar aquella Diada, única, quan tots ens vam unir enllaçant
les mans. Després, mentre els músics tocaven
la mateixa sardana, com 15 anys enrere, he entrat a la rotllana i... això sí que ha estat casual,
la Queralt
ballava al meu costat. Després d'un somriure, hem quedat per parlar un cop acabada
la dansa. Gairebé no ens havíem vist més des d’aquell any, el 2013, quan la
noia va marxar a estudiar a fora i, a
partir d’aquí, ja vam perdre el
contacte.
M’he adonat que la Queralt segueix tan guapa
i tan catalanista, com abans. A mi m’ha tocat madurar molt des de llavors, que
era un inconscient. He lluitat i he treballat, tant com he pogut. Les coses no han estat fàcils! Abans
d’aconseguir la independència hem hagut de suar molt, sobretot jo, que
m’imaginava que tot era dat i beneït; que m’ho donarien tot fet, i ha estat
tot el contrari. Però tot això m’ha fet madurar i m’ha servit moltíssim per tal de veure clar com havia d’encaminar el
meu futur.
VISCA CATALUNYA LLIURE!
Molt bo aquest enllaç entre la Gala de Queralt i la Diada. Pel que veig, ja som el futur i el somni d'ahir de tants catalans que van fer la Cadena humana, i els altres que hi eren amb el cor, ha esdevingut realitat.
ResponEliminaBé, esperem que tots els somnis es facin realitat!
ResponEliminaLa imaginació és lliure i fer-la volar costa tan poc...