DITXOSOS BOLETS!!!

Grup voluntari d'escriptura. Casal de Berga.
Tema obligat: els bolets


 – Ditxosos bolets!!! – L'exclamació li surt al Baldiri, un pagès de 80 anys, al passar pel camí de carro que voreja un prat ufanós . És el prat on solen pasturar les vaques abans de dur-les a la cleda. Està emprenyat, els cotxes han arribat fent força xivarri espantant al bestiar. Han trepitjat el filat que limita el camp. És cert que ja estava caigut, però, es veu clarament que és un camp privat. – Coi de pijapins!!! –. Aaaahhh si fos més jove, ja els ensenyaria a respectar les propietats dels altres. Se'n va llançant renecs en veu baixa. Quan ha caminat uns vint metres i just desprès d'una curva del camí veu venir un toterrenyque ve a una velocitat prudent. El conductor, el Joan, un noi de vint anys, en veure al Baldiri afluixa encare més la marxa; en arribar a la seva alçada para al seu costat, obre la finestra i amb un somriure amical el saluda.

–  Hola, bon dia! – ,   el Baldiri contesta amb un to sec i  pensa: ( vaja, aquest com a mínim saluda ). El noi aparca en un costat del camí i baixa dirigint-se al pagès.

–  Perdoni, estic buscant als meus companys, ens haviem de trobar al poble i no sé on s'han ficat,  ha vist per aquí un grup de cotxes? – 
(un altre, pensa el Baldiri), però com que és educat contesta aguantant-se l'enuig. 

–  Sí que els he vist, i prou que els he vist i els he sentit –
–  Què diu ara ?, que ha passat alguna cosa? –  abans que el pagès respongui, el noi continua dient:  –  Sap si hi ha algun lloc per aquí a la vora on estigui permès aparcar el cotxe? –. Al Baldiri no se li escapa el detall de la pregunta: ha fet servir la paraula permès. Al sentir-la es mira al noi amb més bons ulls.    – mira, continua i veuràs els teus companys d'aquí uns vint metres, més endavant hi ha la masia, entra i aparca al pati de l'entrada, digues-li a la meva filla que t'ho he dit jo  –. El noi es despedeix agraint-li la seva amabilitat i matrxa sense fer cap accelerada innecessària.
El pagès re empren el camí i de sobte recorda que s'ha oblidat un estri. Gira i torna cap a la masia. En passar pel costat del prat on hi han els pijapins sent les paraules del noi dirigint-se als seus "amics": – esteu tontos o què?, que no veieu que això és propietat particular?, que no heu vist el filat?–.  La colla, ben esbojarrada i cridanera no li fan cas i continuen amb la tasca de remenar el terra del prat, uns a puntades de peu, algun amb rasclet. 
Ara sí que el Baldiri es mira al Joan amb molt bons ulls. Se'l mira bé, li recorda el seu net mort en accident a la mateixa edat. Se li acosta i agafant-lo per un braç li diu que el segueixi.
– Vina, t'ensenyaré on podràs trobar molts bolets, però, no ho diguis a ningú. –
Caminen deu minuts, tots dos en silenci, al Joan li cau bé el vell, no sap ben bé el perquè. Li fa pensar en l'avi que mai a tingut.

De tornada, havent recollit el cotxe de la masia, passa pel costat del prat i s'atura a despedir-se dels seus companys. Aquests veuen els cistells plens de bolets que hi ha al cotxe i bramen i porfien per a que el Joan els digui on els ha trobat.
(– No –) pensa el noi, doncs, mai trairïa la confiança rebuda pel nou amic vell.