En la nostra visita a Andorra
no podíem deixar de conèixer el campanar més alt (23 m.) del bell país.
Sembla no haver cap document
medieval que parli directament de l’església de Santa Eulàlia, però el nucli
d’Encamp és esmentat per primera vegada en l’acta de consagració de Santa Maria
d’Urgell, on figura com una de les parròquies andorranes.
L’any 952, en l’acta de
consagració de l’església de Castellciutat, hom parla d’Encamp. El comte
Borrell dotà aquesta església amb els seus alous a Encamp.
El 23 de juny del 1083, en
donar el comte d’Urgell, Ermengol IV el drets dels mercat que percebia
d’Andorra al bisbat de la Seu, surt esmentada com a parròquia Encamp.
Posteriorment, a partir del segle XII, apareixen amb certa freqüència en la
documentació.
La visita arquebisbal de 1312
diu que l’església es trobada mancada d’ornaments religiosos i que abans que el
bisbe d’Urgell es quedés en les delmes i les primícies hi havia dos capellans,
però ara només n’havia un.
La nau de planta rectangular i
origen romànic, ha estat ampliada i modificada en època barroca (segles
XVI-XVII) i en època contemporània (1925 i 1989). L'absis romànic va ser
enderrocat l'any 1925, segons Catalunya Romànica.
Destaca el campanar romànic que
presenta una inclinació amb un desplom de 50 cm cap el sud. La planta és
quadrada de tres pisos amb finestres geminades rematades amb arcs cecs de tipus
llombard. Va ser construït entre la fi del segle XI i mitjan segle
XII. L’últim pis ha estat modificat, al segles XVI-XVII, per instal·lar-hi
les campanes, emmarcades per un rebaix que presenta, a la part superior,
decoració d’arcs cecs de tipus llombard. Com els altres elements decoratius,
són fets de pedra tosca. Una creu de ferro forjat amb peu de pedra tosca corona
la coberta del campanar
Amb anterioritat a les
reformes de 1988-1989 l’edifici estava configurat com un espai d’una planta
rectangular amb nau única, dues capelles al costat de tramuntana i capçalera
quadrangular que comunicava, pel sud, amb la sagristia.
Les cobertes, de lloses de
pissarra sobre encavallades de fusta, estaven disposades a doble vessant en el
cas de la nau i de la capçalera i a una única pel que fa al porxo i la
sagristia. Les dues capelles laterals eren cobertes per la mateixa coberta a
dues aigües.
La porta d'entrada original és
gran i acabada en un arc de mig punt. El porxo de la façana sud datat del segle
XIV està limitat, d’una banda, pel campanar i la sagristia, i de l’altra, per
un mur d’obra amb una petita porta. Els
pilars de fusta de la part frontal se sostenen en un banc de pedra i sostenen
una coberta simple.
El comunidor, exempt, és de
planta rectangular amb accés pel lateral nord i finestres als quatre vents. Cal
destacar, a l’interior, una taula de pedra on apareixen gravats els quatre
punts cardinals. Ha estat datat del segle XVIII. Estava destinat a
exorcitzar les tempestes.
A l’interior de l’església es
conserven diferents peces d’interès: una pica baptismal romànica amb
arcuacions. Tres retaules barrocs – datats el 1689, el 1701 i el
1753. Dues reixes de ferro forjat i una roda de campanes, entre altres. També
s’hi pot veure el basament del primitiu absis semicircular romànic i uns
vitralls contemporanis obra de l’artista d’Encamp Agustí Rios.
El bufet d’arquitectura
Bohigas-Martorell-MacKay va encapçalar les reformes fetes del 1988 al 1989 i va
dissenyar una plaça que comunica amb l’ampliació de la nau i eixampla
l’estructura de l’edifici.
La riquesa de tot el conjunt
fa que Santa Eulàlia d’Encamp sigui un dels monuments més interessants del
país. Com a complement de la visita us recomanem que admireu les obres
exposades al Museu d’Art Sacre.
El Museu d’Art Sacre, en un
edifici annex, acull diversos objectes litúrgics, alguns trobats durant les
obres de remodelació de l’església, com un canelobre romànic de ferro forjat,
un encenser de bronze del segle XIV, una veracreu del 1571, una casulla gòtica
o un pergamí amb notacions musicals, així com una reproducció facsímil d’un
dels exemplars del còdex medieval Beatus de Liébana, amb unes miniatures
il·luminades d’una qualitat excepcional.
L’església de Santa Eulàlia
està considerada com a Bé d’Interès Cultural.
Llàstima de l’absis perdut,
segurament completava la nau i donava el toc de romànic que ara queda un xic
deslluït.
Però visitar Andorra i la seva
gent també important i tots ens hem d’acostumar als canvis.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada