QUIN EMBOLIC DE GENERACIONS!

La iaia seu a la seva butaca. Fa molts anys que cada dia hi fa la migdiada. De mica en mica  s’ha convertit en el seu lloc preferit. Després de dinar agafa els rosaris i mentre resa el parenostre i les avemaries també va pesant figues, donant cops de caps a tort i a dret. Després se n’anirà a passejar amb les amigues; totes ja  tenen una certa edat, rondant els vuitanta o, com ella, que ja n’ha complert vuitanta-cinc.

La seva filla, la Clareta, fa poc que ha tornat de la feina. Sempre es queixa quan arriba. Menys el dinar, que encara el fa la seva mare, totes les feines de la casa encara estan per fer. Els seus fills, dos bessons, noi i noia, no han fet res, només gratar-se el melic. Quan eren més joves van intentar viure pel seu compte, en acabar la carrera, llavors semblava que s’havien de menjar el món.  Ara amb la crisi, la manca de treball i després d’haver trencat amb unes quantes parelles, estan sols i sense feina, per això han tornat a casa, amb la “lloca”. De totes maneres  les tasques  de casa no els agraden; diuen que no van estudiar la carrera per fer segons quines coses...

-Nena que no ho veus que t’ha caigut tota l’aigua per terra? Ves a buscar la fregona, almenys!

-Ja hi vaig –diu la noia de mala gana.

-També t’hauries pogut fer el llit i endreçar una mica. Aquesta habitació està que fa pena!

-Només d’arribar ja crides. Quan no hi ets estem molt  més bé!

-De desagraïts l’infern n’és ple! –Crida amb ràbia la mare, que no se’n surt dels dos ganàpies, que ja estant a punt de complir els quaranta i sembla com si  només en tinguessin  dotze.

La iaia es desperta i va murmurant:

-Valga’m Déu! Què és tot aquest rebombori? Cada dia el mateix... Sempre m’espanteu  la cadernera, pobreta!

-És clar -diu la Clareta- cada dia estem igual. Com que aquests dos no foten brot!

-Déu meu senyor...! Mira que en so fet de feines durant la vida, si no fos  aqueixa  cama que ara la tinc tan atrotinada... –diu la iaia ben amoïnada.

-No mare, no és culpa vostra ...- però la filla no li deixa acabar la frase.

-No iaia, no pateixis! És molt avorrit fer de minyona! T’agrada el meu vestit nou? Me’l vaig comprar fa poc. Eh... que em queda bé?

-Només pensa en els vestits i en la seva bèstia -respon la mare, a punt de venir-li un atac de nervis- I l’altre, on deu passar?

-Es a casa d’una amiga a escoltar música. Diu que té l’habitació amb una acústica molt bona... -respon la noia.

La velleta comença a xerrar sola, mentre agafa un cabdell de fil i alguns estris   amb la intenció de començar una labor.

-Verge del Carme... no sé què en farem d’aquest jovent d’avui en dia... Quins canvis! Ara tot ho fan a l’habitació. Quan jo vai conèixer el meu Francisco no ens deixaven mai sols, ni al menjador...

La mare pensa... És cert, hem anat d’un extrem a l’altra. Però no diu res, només recorda... Recorda coses del passat, del seu nuviatge; aquella època que semblava que la finalitat de la dona era casar-se i tenir fills, quan vivia d’il·lusions i s’imaginava que després tot seria perfecte... Per això s’havia reservat i havia preparat el seu aixovar amb tanta cura. Només un sol amor, el primer  i... l’últim!

I els seus pensaments van resseguint aquells anys, que no tot va ser una basa d’oli, tal com ella havia somiat. Quan van néixer els bessons... quina  sorpresa! Llavors la ciència no estava gaire avançada, per tant no ho van saber fins al mateix moment. Ella creia que, amb bona voluntat i  entre tots dos, se’n sortirien. En principi vivien sols. Però aquell noi tan fantàstic, el seu príncep blau... que se n’havia enamorat, pensant qui sap què, va resultar que  tots els seus déus eren el bar i les males companyies, i així va acabar tot, quan un dia ella se’n va cansar i el va fer fora de casa, perquè va veure clar que valia més viure sola que mal acompanyada. Després va haver de treballar molt per tirar endavant la família, i ara... de quina manera li estan pagant!

Els records es trenquen amb la veu de la iaia que diu tota contenta:

-Goita, amb aquest fil que so trobat a la calaixera, faré una vànua de ganxet per la nena! No cal que el deixem gavanyar...

-Vós mateixa, però no us hi encaparreu gaire, les noies d’ara no estan per vànoves ni res que s’hi assembli. Només pensen amb el que es posaran a sobre!

Mentrestant arriba el noi, tot esgalabrat, amb la cara feta un mapa...

-Però fill... què t’ha passat?

-Collons...! Hem anat a córrer amb la moto i ens hem fotut una hòstia...!

-Verge santíssima... nen, no podries dir-ho més bé? –deixa anar la iaia- si fossis ben parlat i no  tan esventat,  les coses no t’anirien d’aqueixa manera!

-Què vols que faci, que resi  el rosari cada dia, com tu?

-Podries ajudar una mica a la teu mare, que no aniria gota malament!

-I els meus texans, on són? Que no estan nets? M’he de canviar la roba. No puc anar així, amb aquest set que m’he parit aquí al genoll!

La mare comença a pensar que ha de fer alguna cosa per canviar la seva situació. S’acosten les vacances i la iaia se n’anirà a casa de l’altra filla a passar uns quants dies. Fa poc que una amiga li va proposar d’anar a passar uns dies a un balneari de Xulilla i, en principi, li havia dit que no, però cada dia que passa s’adona que ha de desconnectar i canviar d’aires. Agafa el telèfon per dir-li:

-Carme, sóc la Clareta. He canviat de d’opinió sobre el balneari. I tant que vindré! Cada dia en tinc més ganes!

Mentre el xicot encara va predicant sobre els pantalons texans, que no localitza, la Clareta agafa la bossa i les claus i diu a la seva mare.

-Torno d’aquí una estona. Hem de fer els preparatius pel viatge, amb la Carme!

Han passat dies i les vacances també han finalitzat. Quan la Clareta torna a casa... allò sembla una cort de porcs, però ni tan sols s’immuta. No esperava altra cosa! La iaia, per desgràcia, ja no pot tornar. Ha tingut una embòlia i, després d’estar uns quants dies a l’hospital, se li han acabat els sofriments. La Clareta plora... plora com no ho havia fer mai... per l’única persona que pensa que l’ha estimat de debò. De mare només n’hi ha una!

Després de pensar molt sobre com ha estat tota la seva trajectòria, amb més desenganys que alegries, emprèn una decisió. Per l’edat, aviat es podrà jubilar. Aquest estiu ha conegut gent molt maca i s’ha adonat que la vida són quatre dies; que no pot esperar gaire més, si no vol que se li escapi el tren. Ha llegit un llibre “El Secret”, que li ha fet veure les coses d’una manera diferent. Mai no li havien agradat aquesta classe de llibres... sempre en llegia  d’història i de filosofia, i ara s’adona que no ha sabut encaminar la seva pròpia vida, ja que mai no ha estat capaç de ser feliç.

A part de tot, ha estat una dona forta que sempre ha tibat del carro,, passés el que passés, per tant no s’ensorrarà ara, que ja ha arribat fins aquestes alçades. Ho té ben clar! Se’n va al bosc per airejar-se. Pensa que amb les pluges d’aquest estiu potser ja es comença a fer algun bolet. Està sola, com sempre, però no se’n sent. S’abraça a un arbre immens. L’energia que això li dona, la fa cridar amb totes les seves forces:

-Seixanta cinc anys... en compliré seixanta cinc...! És una bona edat per independitzar-me i viure la meva vida!

setembre de 2013