TEMPS DE VEREMA

Aquest dies ja són temps de verema. Els raïms ja estan madurs; raïms  blancs, daurats o negres arriben al seu punt òptim per ser recol·lectats, penjant joiosos del ceps que ja comencem a canviar el color de les fulles. En molts llocs ja ha començat la recol·lecció, en altres el raïm esta acabant de madurar, i la verema es portarà a terme cap a inicis d’octubre. Varia la temporada , segons la calor que ha fet o el lloc  on hi ha emplaçada la vinya.
 

Són molts els pobles que aquests dies es fa la Festa de la Verema, per apropar aquesta feina tradicional a la gent de ciutat o als joves que gaudeixen bevent  el vi, però que mai se’ls ha ocorregut pensar en el treball que hi ha al darrera.

Quan era jove, d’això ja ens fa uns quants anys, el meu pare menava una vinya. Cada dia , o molts dies,  quan acabava el jornal de la fàbrica, a la tarda anava a la vinya. Sempre hi havia coses per fer, que si cavar, esbrostar, ensulfatar i que se quantes coses més. Moltes vegades li acompanyava i també feia petites coses. També hi havia presseguers, ametllers i una figuera molt grossa al costat de barraca de baix, que era el lloc on ens resguardàvem en cas de mal temps i on berenàvem asseguts al pedrís  a l’ombra de la figuera quan feia calor.

Quan arribava el setembre, el tercer o quart dissabte, a vegades el primer  d’octubre, era el temps de la verema. Sempre es feia un dissabte a la tarda, el matí tocava treballar. Sortint de la fàbrica i dinar ràpid anàvem cap a la vinya;  havíem de caminar una mitja hora per arribar-hi, el pare ja hi era, doncs hi anava amb la bicicleta. Hi anàvem tota la família, la iaia, la mare el meu germà i alguns cosins. També ens hi ajudava  algun veí, que llavors l’anàvem a ajudar a ell.

  Tota la tarda collint raïms, els tallàvem amb una collidora,  i els tiraven en uns cubells petits , que plens els buidaven dintre les portadores, on el pare ja aixafava una mica i tapava. Les portadores plenes eren transportades per un carro que tirava un cavall, cap a casa on teníem la tina. Quan arribàvem al vespre, tota la canalla del carrer a més dels cosins que també eren a la vinya, ens descalçàvem i després d’esbandir-nos els peus en una galleda d’aigua ...tots a xafar raïms . Era molt divertit, ens ho passàvem bé ballant i cantant dintre aquells munts de raïms apilotats; senties com petaven  els grans del raïm a cada trepitjada; sempre hi havia una persona gran que ens dirigia, i ens feia sortit quant  obria la reixa per fer caure dintre tota la pasta xafada.  Als dos o tres dies es duia el most a la premsa, on es premsava  i es separa el most de la brisa , el most es  tornava a la tina, on fermentava, i als cap d’uns dies d’haver reposat ja hi havia el vi novell a punt.
 

 Fèiem un vi rosat, barreja de les diferents classes de raïms, en teníem per tot  l’any, i també el que sobrava el veníem als parents.  Calia anar molt amb compte quan hi havia tempesta amb  llamps i trons, doncs es podia malmetre l’esforç de tot l’any. El pare corria a cremar-hi  “lluquet” i això evitava que es piques el vi.


Recordo el vi rosat i brillant que en sortia . A casa sempre n’hi havia un porró a la taula, i des de bens petits sempre havíem  begut vi en els àpats, i sobretot recordo aquells berenars de pa sucat amb vi i sucre, eren deliciosos, en temps on no hi havia massa abundància d’aliments , gaudíem molt amb aquestes menges.

Suposo que és per tot això que sempre he gaudit amb un bon vi. No puc concebre una festa, ni un bon àpat sense aquest líquid element,  molt superior per mi al cava o a cap  altre beguda.
 

28/09/2013