La porta del bar s’obre i surt la Jenni com empesa per una catapulta i es llença damunt meu. Ai, senyor! Com esperava aquest moment de tindre-la entre els meus braços. Òndia! Si m’està pegant cops de puny en el pit i sento les seves paraules recriminant-me:
Però que s’ha cregut! Que perquè és una mica eixerit pot permetre’s el gust de suïcidar-se davant del bar, deixar-me l’entrada esquitxada i bruta de sang i després m’hagi d’escarrassar treballant com una boja. Suïcidi’s on vulgui, però no aquí. Ai, Déu meu! No sé perquè m’he esverat tant amb el garrepa aquest, que ni dóna propines com cal.
Però jo no escoltava les seves paraules que ressonaven en les meves orelles com una lletania del llibre de catequesi d’infantesa, només notava l’escalfor de seva carn, la suau tendresa de la seva pell i aquell alè lleuger de la seva boca, sens dubte feia poc havia pres una mica de cervesa i l’olor del llúpol i la civada encara m’enardia més. La seva proximitat em pertorbava. Per trencar l’encanteri la veu del seu pare sonà i desajustà amb la seva aspror el bell moment.
Tu, periodista pobre! Què no vas estudiar que quan sona un crit és que hi ha alguna bona notícia pels voltants. A perseguir mosses devies de aprendre tu a l’Institut!
Anava a enviar-lo a pastar naps, malgrat notar damunt meu el cos de la seva filla però vaig optar per callar i separar-me-la un xic, no gaire que aquestes ocasions s’han d’aprofitar. Serveixen per fomentar...Vade retro! Pensem en la feina, que el sogre té raó en això de la notícia, en l’altre qüestió més val callar. Tanta gana se’m nota?
Deixo a la Jenni, mig plorosa, mig emprenyada, recolzada en el portal del bar i sento més fluixet altre cop el crit. Miro a dreta i esquerra cercant si sona qualsevol soroll que em digui on han cridat. Un altre crit i ara sense pensar-m’ho faig un brinc enmig del carrer i corro cap a la cantonada i prenc el carrer avall. Què poca consideració tenen els conductors, quines frenades, quins bocinassos i quines paraules recordant-se del meu pare i la meva mare. Mentre corro encara tinc temps de fer el clàssic tall de mànigues als desenfrenats xofers. N’hi ha un de proper que fa com si volgués baixar del cotxe. Té la cara vermella de ràbia però em sembla està massa gras per perseguir-me. Clar, aquest deu endrapar a mandíbula oberta i no pot córrer, si passés les meves penúries altre gall li cantaria i més lleugeresa tindria per galopar. I com galopava jo perseguint el crit i la notícia!
S’obre la porta d’una casa i torno a sentir un petit crit i el lladruc d’un gos petit. Malgrat corro en certa velocitat sé a qui pertany la casa perquè malauradament he hagut de vindré a empenyorar alguna de les escasses pertinències que m’ha lliurat la mare perquè pogués subsistir. Algun dia t’ho tornaré tot mare! Pobre mare, encara creu que em faré famós. El pare ja ho deia:- Aquest noi és un galifardeu massa mal criat entre tu i la meva mare. Pencar, això tindria que fer, com jo- hi mostrava les mans calloses i brutes d’oli dels telers. Quantes coses em passen pel cap, fins i tot, corrent. El pare potser tenia raó però es va morir agafat a un teler i a una llançadora. Un sobtat atac al cor i adéu sense ni gaudir de la jubilació. Segurament va treballar per tots dos.
Veig un home que s’escapoleix de la porta carrer avall i el persegueixo amb una dubte: He de seguir a l’home o més val que entri a preguntar que ha passat. Què faria un bon reporter? Però, segurament influenciat per les moltes pel•lícules americanes que he vist en que el periodista fa de detectiu i resolt el cas, continuo corrent rere l’home.
Caram! Com corre el paio! Aquest també deu passar fam, perquè no li pesa pas el cul. Ja el tinc atrapat, li poso la mà a l’espatlla per a detenir-lo però l’individu és parà i em ventà una coça en certa part que tots sabem que fa molt mal. Però com sóc abalançat per la carrera al caure a terra dolgut pel cop l’arrossego i el faig caure i com és més nyicris va quedar empresonat sota meu mig desmaiat.
Mentre em frego el dolor de l’entrecuix, penso després d’aquest cop podré fer-ho, La meva mare podrà tenir néts? M’aixeco finalment i prenent l’home pel coll i amb el braç doblat enrere camino cap a la casa. Resta encara una mica estabornit per la batzegada i es fàcil de dominar.
Tot de cop sonen les sirenes i apareixen per la cantonada quatre cotxes de policia. Dos dels municipals i dos dels Mossos d’Esquadra. Venen corrent amb el fanals de les llums estellant damunt el sostre i les sirenes a tot volum, quasi en fan mal de cap. Quatre policies venen en la nostra direcció amb les porres en la mà i un altre amb la metralleta. Tinc por: ja sabem a qui detenir?
Veig un que porta galons de sergent i li dic:
Oiga, mi oficial.- Així si els hi donés més categoria et tracten més bé- Yo lo he detenido, soy periodista, sabe...
No em fan ni cas. És dirigeix al meu presoner i l’hi pregunta:
Home Joanet, ni vint-i-quatre hores de sortir de garjola i ja et tornem a tancar. Quantes van, noi.
Aquest mes només 7 vegades, sergent.
Home clar, si som al dia quinze. Un dia de presó i un dia per arrestar-te. Ai, noi, quin mal cap.
Miro al caporal, a qui conec d’altres ocasions periodístiques, que mentrestant fa que es portin al Joanet cap a detenció preventiva i mirant-me em diu.
Avui podrà escriure un bon article. Què vol veure que ha passat? I em convida a una cigarreta. – Ep, si vol, que ara amb tantes lleis no sé si el puc convidar o em denunciarà per intent d’assassinat.
Però mi caporal com podria jo...
Ai, la premsa, quan menys ho esperes et fotem una punyalada drapera.
Per no quedar malament accepto la cigarreta. Hi ha que ser amic de la pasma. Poc després estic estossegant i el mateix caporal en diu:
Nano, llença-la que t’ofegaràs. I no volem recollir vòmits. I si vols més noticies vine demà a la comissaria. Mira, només amb el Joanet pots escriure cada dia. I et podem presentar uns quants més.
Miro a la cantonada on s’ha reunit una colla de curiosos i veig en primer pla a la meva Jenni. Segurament vaig massa de presa però el cor em batega una mica més sobtat que abans. La carrera o l’emoció de veure-la.
Acompanyat pel policia entro a la casa...
Miquel Pujol Mur
Berga, 4 juny 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada