De bon matí el Robert ha sortit de casa molt encaparrat. La vigília havia estat molt tensa perquè a la feina havien estat discutint, fins a la darrera hora, els detalls per l’enlairament del coet sideral. La nau portava en la seva bodega els equips de comunicació per intentar contactar amb habitants d’altres planetes.
Havia estat a la base fins a les quatre del matí. En arribar a casa la seva dona dormia, però en entrar a l’habitació ha despertat i mirant-lo enfadada li ha dit abans de girar-se i tornar-se a dormir.
Caram el meu marit, jo què creia que també havia aixecat el vol cap un estel.
Res més, no va haver cap més paraula, però aquestes iròniques paraules de la Raquel l’havien cremat per dins i s’havien afegit a la bilis acumulada de la reunió provocant-li que d’un son malaltís passés tot seguit a un altre malson. Fins ben entrada la matinada no ha aconseguit adormir-se. S’ha despertat neguitós, la Raquel ja ha marxat a treballar, sense deixar-li siquiera una mala nota. Enfurismat ha pres la cartera i ha marxat tancant la porta amb un cop exageradament fort que ha retrunyit a tota la casa.
Mentre condueix en direcció a la base li ve a la memòria una reflexió del Tomàs Merton: “Que podem guanyar viatjant a la Lluna si no som capaços de creuar l'abisme que ens separa de nosaltres mateixos? Aquest és el més important dels viatges de descobriment, i sense ell, tots els altres no tant sols són inútils, sinó desastrosos”.
Aquest idea li martelleja el pensament. Ell només és una baula a la cadena del projecte i deu n’hi do els problemes d’enteniment amb la Raquel a causa de la quantitat d’hores que treballa. Sap que els seus companys, uns casats, altres divorciats o solters, tampoc aconsegueixen coordinar la vida laboral i la pròpia, sigui amb parella o sense.
L’autopista li reclama l’atenció. Avui que té presa és congestionada al màxim. Pensar que els seus companys seran embolicats en el mateix problema li asserena una mica les idees. “Mal de muchos consuelo de tontos”. Recordar les paraules de l’avi basc, són com un cadenat que ajuden a saltar d’una idea a un altre. Mirant-se la via asfaltada i la nul•litat dels seus esforços per canviar de carril s’ho pren en calma i pensa en altres refranys de l’avi que deia eren d’un poeta espanyol, potser? Antonio Machado, que va mori a l’exili durant la llunyana, almenys en els seus records, Guerra Civil Espanyola. “Caminante no hay camino se hace camino al andar”.
Quina raó tenien aquests pensadors, ara ja està completament aturat enmig de l’autopista, un cotxe rere l’altre. L’aire condicionat funciona a tot regim si no ningú podria estar-se dins el cotxe. Mou el dial de la ràdio i canvia neguitós d’emissora. La locutora sembla conèixer les circumstancies de la circulació perquè comença a parlar de idees i reflexions orientals per asserenar els oients.
Primerament una proposta de Paramahansa Yogananda: “Fes el que puguis i després relaxa't”.
Sí, segurament és una bona idea, dins el cotxe no pot fer res més que intenta relaxar-se. Però aquest Paramahansa havia anat alguna vegada a treballar amb cotxe i fitxar a l’entrada.
La locutora continua desgranant missatges radiofònics:
Ara senyores i senyors una altra perla del pensament. De l’activista per la Pau Arundhaty Roy aquesta frase: “Un altre mon no només és possible, sinó que ja arriba. En dies tranquils sento com respira”.
Malauradament al Robert només li arriba l’escalfor i el pudor de gasolina mal cremada dels altres cotxes.
Aquesta hauria de treballar amb nosaltres a veure si enlairem aquest coet d’una vegada per totes o arribaran els extraterrestres primer a veure’ns a nosaltres.
I per últim torna a dir la veu envellutada de la locutora:
Per finalitzar una frase d’un dels més grans pensadors i líder de la “no violència”. Una proposta de Gandhi: “Sigues el canvi que vols veure al mon”.
Per fi arrenquen els cotxes de davant i pot seguir el camí. El record de la Raquel retorna en el seu ideari mental i es fa un propòsit: quan torni de la feina parlaré amb ella i li expressaré els meus sentiments. Si el projecte va endavant, en acabar aquesta fase, el deixaré.
“He de ser el canvi que ens doni la felicitat i després s’estengui com una capa d’oli al nostre voltant”.
Els refranys i les dites s’han d’entendre i utilitzar les seves ensenyances al lloc i el moment adequat.
Miquel Pujol Mur.
Berga, 4 agost 2012.
...aleshores, quan davant de les seves mans només va quedar el tros de fusta amb el nom del navili es van entristir i es van dir: podriem iniciar, aprofitant el nom mític, una nova singladura. Van decidir que el nou projecte es digués Tribuna Berguedana. Les ones internàutiques veient l'esforç humà per sobreviure van bufar fort damunt la tendre nau peró aquesta ressistia per la tossudesa dels tripulants... M.P.M.
dijous, 9 d’agost del 2012
SIGUEM EL CANVI PER MILLORAR PRIMER LA NOSTRA PRÒPIA VIDA.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada