Vagi en compte i no ens emmerdí cap prova. I posis aquests guants!- les paraules són dites amb aquell to incriminatori que utilitza la policia i et fa creure culpable sense haver fet res. M’allarga uns guants de làtex d’aquests de mil usos.
Me’ls poso diligentment i tafanejo amunt i avall encuriosit perquè com he dit jo conec la casa però sempre quan entrava era amb preses com si temés algun retret de la mare ( al fi i al cab les joies eren seves) o potser em creia que sortiria el pare (al cel sigui) per fotre’m el cop de pal que sempre deia em mereixia. Era com un rau- rau que m’arrossegava l’ànima i em feia empetitir fins a ser com un nen de quatre anys quan es mulla els calçotets.
Ara enfundat i amb les mans suades dins els guants de làtex i no sé per què quan les porto a la butxaca de l’anorac per fer-li la gara- gara al caporal, no pensi que vull portar-me la gran part dels estris polsosos que hi ha a les parets. Més que una casa d’empenyoraments sembla el magatzem d’un teatre o millor dit l’oficina d’objectes perduts de l’ajuntament. Tot és caòtic i brut. I jo miro ( alto ahí) observo professionalment com un detectiu.
Així m’agrada més, em dic a mi mateix, però després m’adono que la petita revifalla i l’actual eufòria és deuen més a causa del croissant i el cafè en llet que he menjat que a les meves quimèriques dots d’investigador. I torno a pensar en la Jenni. Que tendre ha de ser sota el seu posat tan seriós.
Intento mentalment fer una llista de les penyores dipositades en els prestatges i armaris.
Un escut del Barça. Hum! i em passo el dit pel nas. N’hi ha a cents a tot arreu!
Un llibret d’aquests que dóna la Caixa per aprendre a usar internet. Bé!
Una caixa amb una postal del Carib enganxada a la tapa amb un cel blau fabulós ( en un lloc així amb la Jenni, ben menjat i begut m’ho passaria d’allò “ chipén”). Poso aquesta paraula en caló o en castellà per no posar la prosaica frase catalana “ de p.t. mare”
Una capseta bastant gran amb unes ungles, potser de tigre, com són tan grosses.
Miro l’inspector com interrogant-lo amb les celles aixecades i mirant-me posa un dit dret i em diu:
Afrodisíaques! I jo dic:
Aah!- I miro embadalit les ungles- D’aquí uns anys, ara nooo!
Un plat de porcellana amb el dibuix d’una remolatxa roja pintada enmig que canta pel seu color vermell. Me’n penedeixo dels pocs cales que he obtingut quan venia a empenyorar els regals de la mare. Si aquest home no tenia gens de gust.
El Jaume, així m’ha dit li digui el caporal i jo sempre obedient el tutejo com si fossin companys de classe i anéssim a fer una cerveseta per celebrar el retrobament, obre una porta a la dreta.
Ostres!!!- exclamo sorprès en veure la cambra, Qui és podia imaginar dins el maremàgnum que impera en el pis una habitació més impol•luta, més immaculada, tota ella pintada de blanc únicament el color de les rajoles del terra d’un suau color beix, això és, com les sorres de zones desèrtiques. O això em sembla. I en la paret un mirall de cos sencer.
En el centre de l’habitació el Jaume i jo guaitàvem un penja-robes alt on havia posat amb molta cura un vestit de cupletista o del més vell ofici de prostituta, no ho sé. Tot vermell ribetejat d’argent amb molta pedreria per tapar on no havia roba i amb uns talls a cada cantó que segurament la seva portadora ensenyava les cames fins a... A sota, al lloc dels peus, unes altes sabates d’aquestes que li diuen d’agulla esperaven com si d’un moment o altre la seva mestressa tingués que vindré a calçar-les. Vam tancar la porta silenciosament, com si haguessin fet una indiscreció al colar-nos en la part íntima i privada de la vida d’una persona desconeguda.
Només ens queden per examinar el despatx, el menjador i la cuina. A la cuina estesa a terra i una mica abonyegada hi ha la dona que alguna vegada m’ha obert la porta i cuida de la casa. Ara mateix una noia policia l’ajuda a asseure en una cadira i li vol prendre la declaració sobre el succeït però la muller no és gaire interessada en les paraules de l’agent femení i es toca, queixant-se amb crits entretallats, contínuament el cap on es comença a marcar un bony com un ou de colom. La policia mira al caporal i aquest en un signe li mana se la emporti a fora i li donin assistència, i parla dient:
Més tard al quartell li prens declaració i li fas signar.
A l’ordre- respon i sostenint-la se’n porta la dona.
El caporal i jo entrem al despatx, ja me’l conec prou jo aquest despatx de mala mort, Observo un cert desordre en el papers, n’hi ha de llançats i arrugats per terra i més d’un és tacat per les marques de la sola de les sabates. Sembla que hagi estat escenari de lluita per les cadires per terra i els estris de damunt la taula també esbarriats per sobre la fusta i el terra. Miro detalladament cada cosa per fer l’article després. Finalment donem la volta a la taula.
Vatua l’olla! Quina ensangonada em recorda la matança del porc a casa dels avis a pagès. El cadàver ens mira fixament amb els ulls entabanats i la boca torta. Un ganivet sobresurt del seu pit i és del pit on flueix la sang. Em sento malament i el cap em rodola un xic. El caporal més acostumat s’ho mira indiferent i donant-se compte del meu mal trago em crida peremptòriament:
Si ha de vomitar sortí a fora. Aquí com a la sala de parts, els dèbils lluny.
No es preocupi resistiré- contesto, però el corcó rossegava pel esòfag dintre meu.
Miro atentament el cos inanimat que tantes amargures m’ha donat en la vida i me n’adono que no li guardo rancúnia. Em recorda un putxinel•li al qui han tallat les cordes. Tret de la taca de sang el seu vestit és correcte i encorbatat, sempre l’he vist ben vestit com si no fos a casa seva i hagués acudit a treballar a l’oficina.
De sobte en el silenci de l’estança un aleteig fort ens espanta als dos i una corrent d’aire fresc es remou en la nostra cara mentre una veu gargallosa diu:
Malparits...
Miquel Pujol Mur
Berga, 3 juliol 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada