ATRAPAT.

Que bé que s’està aquí dins, quina escalforeta, amb el fred que fa a fora. Quanta gent hi ha! Hauré d’anar amb compte de que no em trepitgin. Oh! Horror, uns nens ! ah, però aquests no són com els altres, aquests m’acaricien , que macos i dolços que són! Sento unes veus que criden: Un gat... A córrer toquen. Que bé que s’està en aquest raconet, quina mandra, em sembla que faré una adormideta.
Quantes hores he dormit? Tot està en silenci, ha marxat la gent...quina gana, serà qüestió de buscar alguna cosa per endrapar. Per aquí no hi ha res, no s’ensuma res. On hi haurà la cuina, entro , surto de diferents llocs, pujo sobre taules... res, no veig res, no trobo res per menjar, només aquesta mena d’olor de llibres i de papers. Llibres per tot arreu, almenys trobes aigua en algun lloc.
Tornaré a dormir, a veure si quan es faci de dia s’obre alguna porta i puc fugir d’aquí. Ja és un nou dia i tot continua tancat i barrat, no ve ningú, i no hi ha menjar enlloc . Miolaré ben fort, a veure si algú em sent i em treu d’aquí. Després d’engargallar-se miolant tot continua igual.
M’enfilo per prestatges, un munt de llibres van a terra, esgarrapo a les portes, ningú em fa cas, talment com si tothom fos mort... i aquesta fam tant terrible... i aquesta set. Veig una bossa de deixalles, potser hi haurà quelcom, després d’estripar-la amb les urpes , res... només papers i més papers.
Estic abatut, dèbil, no dec gastar energies, em moriré aquí tancat. S’està fent de nit una altre vegada, intentaré dormir una mica.
Quina hora serà? gairebé no tinc forces, de nou clareja, comença un nou dia. Quants dies fa que estic aquí? Dos , tres, una eternitat. Escolto, sento el grinyol d’una porta obrint-se, sento veus. M’arrossego cap allà com puc, la porta s’ha obert, mentre gasto les escasses energies corrent de presa cap a fora , m’arriben unes veus que criden,
- Un gat! Un gat s’ha quedat tot el pont tancat a la biblioteca!
Anna –febrer de 2009.