LA JONÇA

Havia anat a passar uns dies a finals de maig, en aquell allotjament rural, a cavall entre el Bages i el Berguedà, per recuperar-se d’una malaltia. Volia uns dies de descans i repòs, allunyada de la ciutat. Com entre setmana no hi havia hostes a la masia, va agafar confiança amb la Dolors, qui portava la casa on ella estava. Allà convivien amb ànecs, gallines, conills i cabres, i també amb el silenci dels jorns plàcids i capvespres de postal. Alguna tarda sortien a passejar pels entorns, em mig d’aquells amples prats, o pels marges vorejant els sembrats.

Aquella tarda es va quedar parada davant un matoll ple de petites floretes blaves,
- Oh, jonça !!! feia molts anys que no en veia.
- Per aquí es una planta molt corrent.
Llavors la dona, li ve com un flash, un record de quan ella era petitona, al poble, i anava amb la seva àvia a collir herba pel conills i es trobaven amb aquesta planta, la jonça... com li agradava de menjar-la, xuclava les flors per la base, que n’eren de dolces! semblaven mel, en collia una, llavors una altra i una altre i així deixava els matolls buits de flor. De menjar no n’hi havia massa i... jo, sempre tenia un budell buit .... aquesta flor era com una llaminadura. A vegades hi havia pensat però no recordava ni el nom, i ara quan l’he vist, que de presa l’he reconegut. Està tan absorta guaitant la planta , que la Dolors li diu,
- Que et passa? Estàs als núvols!
- La jonça, que m’ha despertat records adormits.
- Bons o dolents.
- Uns bons, altres no tant. Temps de penúria i misèria, però amb d’una àvia que es desvivia per mi. El petit poble de pagès on passava bona parts de l’any. El primer noi amb qui vaig sortir...

La Dolors l’agafa per l’espatlla, i amb aquella veu tota calidesa li diu,
- Doncs aquest vespre el primer plat del sopar serà una amanida tèbia guarnida amb flors de jonça. Veuràs com aquesta floreta humil, transforma un plat senzill en un plat selecte, i reviuràs aquests vells record festivament.

Tornen a la casa les dues dones, amb un gran ram de jonça, llavors a la Rosa li ve a la ment aquella bonica frase de Jaques Henry Bo de Saint Pierre.

“La natura es gran en les coses grans, però és grandíssima en els coses diminutes”