UN BRI D'ESPERANÇA.

“El col•lapse econòmic i ecològic tenen la mateixa causa: el lliure mercat sense regulació i la idea que la cobdícia és bona i que el món natural és un recurs per l’enriquiment privat a curt termini. Els resultat són tòxics i creen una atmosfera tòxica.”
George Lakof

L’home deixa el llibre que estava llegint i rondineja amb veu alta
-Bah! Bajanades!!!
La seva nora que entrava en aquell moment amb una safata amb un iogurt i unes pastilles, se’l contempla; l’home ric de mitja edat i convalescent d’una operació de cor; i li respon,
-Creus que la teva vida ha estat millor que la nostre??
-Només crec que esteu una mica sonats, amb la vostre preparació i estudis podríeu arribar a tenir tot el que us proposéssiu ... i, venir a viure en aquest racó de món!
-Tenim dos fills preciosos i fem el que volem. Som feliços i no ens cal més.

Aquell home no entenia que havia fet malament. Era el director d’una de les “Caixes” més importants del país. Havien donat al seu fill la màxima educació, aquest tenia dues carreres i un màster als EU, era un noi brillant, però sempre l’havien tingut en contra. Des que als quinze anys es va començar a aficionar a la ecologia i a voler salvar al món , és va començar a allunyar d’ells. Els recriminava la classe de vida que duien, a ell li deia especulador sense escrúpols, i la mare una compradora compulsiva, mai va voler viatjar amb ells ni pujar al iot que van comprar amb els incentius per ser la seva sucursal la que va concedir més hipoteques per pisos i d’altres, de tota la comarca.

Quan el noi es va casar amb la Raquel, ho van fer sense contar amb ells per res, el dia abans els van comunicar que es casaven i si volien assistir-hi, havien de ser allà a les dotze, en aquell petit poblet perdut als Pirineus. És van casar només amb quatre amics i una senzilla cerimònia . No van voler passar per aquella humiliació, davant les seves amistat de les altes esferes i no hi van anar. Es van desentendre d’ells. Es van allunyar definitivament els uns dels altres.

Quan va tenir l’infart, l’home vivia sol, des que la dona el va deixar, havia tingut algunes parelles ocasionals, però estava sol. A l’hospital van trucar al fill , aquest i la nora es van tornar per cuidar-lo. Al donar-li l’alta, se’l van endur al poble, ja que li calia repòs i tranquil•litat. Ahir el Pau li va portar el llibre “ La bona crisi” perquè s’entretingui en la convalescència. Sembla que em refregui pels nassos que sóc jo el culpable de la crisi –pensava- Així que estigui una mica bé, marxo d’aquí i torno a la ciutat.

En Pau i la Raquel, juntament amb altres persones com ells, duen terme un projecte en aquell poble abandonat i mig enrunat, han refet les cases amb el seu esforç. No hi havia electricitat, ara amb algunes plaques solars tenen l’energia necessària a totes les cases. Han vingut gent de la ciutat i de pobles que no tenien res i amb el seu esforç i l’ajuda dels veïns han bastit uns habitatges de les antigues runes. Tothom treballa i s’ajuda, no a canvi de diners, sinó d’intercanvi de serveis i de productes. Alguns veïns conreen horts, altres tenen animals, gallines conills...La Remei i l’Andreu els únics habitants del llogaret els assessoren en les coses de la terra i del bestiar. Hi han paletes i llauners... no hi ha luxes, ni necessitats supèrflues, però tothom té el que necessita. Una cosa que han aprés és la solidaritat , l’ajuda mútua entre veïns, que abans es donava en aquest llogarets, ha tornat. Gent que estava sense casa, sense feina, sense res , que depenia dels serveis socials i de les ajudes humanitàries, ara depenen del seu esforç. Han creat una escola pels infants i pels joves , ja que també hi ha mestres. Els nens creixen sans, i aprenen en un entorn favorable al mig de la natura . Saben que serà difícil homologar aquest estudis amb els oficials del país, però no escatimaran esforços per aconseguir-ho.

Es duen a terme projectes innovadors, amb enginyers i gent molt preparada, tenen a punt el cotxe que va per descomposició d’hidrogen, el cotxe d’aigua, nét i ecològic, (l’aigua es abundant a la vall), i també ho estan aplicant a tractors i altres maquinaria agrícola. Saben que no ho podran patentar, perquè va en contra dels interessos de les grans multinacionals , però tan els fa, allà en aquella vall perduda hi hauran els més grans avenços tecnològics i ecològics de la terra. El seu objectiu: salvar el planeta del desastre ecològic que el consum desaforat de recursos, l’ha abocat i treure l’home de la crisi monstruosa que l’han i s’ha ficat. En resum, viure en harmonia amb la natura i amb un mateix.

A vegades han arribat a la vall, persones que es volen beneficiar del treball dels altres sense aportar res a la comunitat, gent sense escrúpols que busquen lucrar-se amb el treball dels demés, però la mateixa gent s’ encarrega de fer-los fora del poble.

Se sap que a altres llocs del país han nascut projectes semblants, per superar la crisi, al marge de tots els governs i de les seves ajudes i els seus espolis.

Avui fa un any d’aquell infart, l’home viu encara al poble amb el fill. Ha descobert que el que fan aquella gent té un sentit. És troba molt bé, està fort i valent, ajuda a un granger a cuidar els animals, gallines i conills. Alguna tarda va a pasturar les ovelles i les vaques, o fa feines senzilles a l’hort. A més de recuperar la salut ha recuperat el fill, la nora i dos néts preciosos que són la seva gran alegria.
Ha posat tots els diners que tenia a disposició del poble i els seus projectes d’investigació, també ha venut la casa de ciutat que no li fa cap falta. Alguns dels afectats per les hipoteques impagades que ell els havia concedit, s’ha acollit al projecte i a vegades treballen junts colze a colze. Tots ells han descobert que dins aquest món tan insolidari i inhumà, allà hi ha sembrada la llavor d’un nou món, allà s’albira un bri d’esperança pel futur de la terra i de tota la humanitat.

-10 de juliol de 2012-