L'ÀVIA I EL NÉT. El conte de l'àvia

- Va àvia ara et toca a tu llegir el conte. Hi has posat totes les paraules?
- Crec que si, nos sé si m’ha n’he deixat alguna
- A veure ara te les dic: tempesta –paraigües- esmicolar-plorar- aventura-cançó-daltabaix- rellotge- campanar- esmorzar-verd i alt.

Conte de l’àvia.

Havia acabat d’esmorzar, aquell xicot, una mica gran i com que estava al atur va decidir anar a caminar. Aquell matí de juliol, feia un dia esplèndid el sol lluïa amb força. Mentre caminava anava gatzarejant una cançó, va topar-se amb un veí i el va mirar de reüll. S’havia allunyat força, només es veia el campanar del poble que sobresortia en mig dels turons.
Va decidir que pujaria fins al cim més alt d’aquella serralada, va mirar el rellotge, marcava dos quarts de deu. Amb un parell d’hores hi arribaria. La baixada ja es fa ràpid, -pensava- a les dues serè a casa per dinar, sinó la mare ja es preocupa.
Anava pujant xino- xano pel petit corriol que s’enfilava costa amunt. Començava a esbufegar. No em recordava que hi havia tanta pujada, - pensava- De fet, feia més e deu anys que no hi pujava, però res, era jove i encara tenia corda...Amunt que fa pujada!
-Per fi he arribat al cim!!!
Es clar que ja eren quarts d’una. S’asseu a reposar una mica, mentre contempla l’ample paisatge que se li obre al davant, el verd dels camps i boscos contrasta amb el blau del cel. De sobte, s’adona que cap a ponent uns núvols negres es van expandint. A veure si encara hi haurà tempesta, -pensa- mira que sempre porto el paraigües i avui no l’he agafat. Serà qüestió de no encantar-se i emprendre la baixada.
Comença a caminar costa avall, amb precaució, sap que una relliscada podia ser fatal. Al passar un pas estret s’entrebanca amb una arrel que sortia i ... plaf!!! Cau daltabaix del marge i després d’aquest un altre, anava rodolant fins que una boixeda i un arbre, el va parar, quan es retorna una mica del ensurt es dona compte del gran abisme que s’obria darrera el boix.
Estava espantat, tot baldat, li cruixien tots els ossos i si mirava avall tenia vertigen.
-Déu meu! Com en sortiré d’aquí!!!
Llavors va pensar que portava el mòbil dins la butxaca dels pantalons. Quan el va treure, se li va acabar d’esmicolar a les mans.
Va intentar moure’s, havia de pujar amunt i trobar el camí, si anava avall estava perdut. Encara que tot li feia mal, semblava que no tenia cap os trencat, però pujar amunt era tota una aventura, no podia. Podia tornar a relliscar i caure a l’abisme.
De sobte un llamp i un tro molt fort, i a darrera va començar a ploure amb força. Estava allà arraulit, agafat fort al l’únic arbre i al boix, tan espantat que es va posar a plorar, era la fi de la seva vida, allà ningú el buscaria.
Plovia i plovia, estava ven xop, -pensava en la mare –que faria quan veies que no tornava, la dona és gran i patirà, o potser pensarà que he anat de festa al poble veí.
Per fi va parar de ploure, no es que hagués plogut molt, un xàfec d’estiu, però estava calat fins el moll de l’os, allà enterc i sense moure’s. El sol havia tornat a sortir, i el va reviscolar una mica, però aquest, ja estava força avall a l’horitzó. Sabia que entre una o dues hores es faria fosc i hauria de passar la nit allà.
Estava començant a fer-se fosc, tot ell tremolava, estava entumit i cansat, no volia dormir-se, però els ulls se li tancaven. Va sentir com una remor, una cridòria llunyana, després va semblar que cridaven el seu nom. Va pensar que somiava o que tenia molta febre. Els crits es sentien cada vegada més propers, llavors va decidir respondre,
-Sóc aquí!!! Aquí... a mig barranc...
Aquells dos joves escaladors, van baixar lligats fins on era, li van lligar una corda a la cintura i el van treure d’aquell lloc infernal, amb molts treballs el van pujar al camí. Llavors la fosca ja era total. Estava salvat, no s’ho podia creure.
La mare. Pobre mare! Quan va veure que el xicot no anava a dinar i es girava aquell mal temps, va donar la veu d’alerta. Sabia de la por que li fan les tempestes, i gràcies al veí que el va veure passar, van iniciar la recerca.
- Gràcies a tots , a tots, amics –repetia content
L’àvia

El nét havia escoltat atentament, al acabar es va aixecar de la cadira i va cridar,
-Àvia que ja ha acabat de ploure, podríem anar al terrat i jugar una estona a futbol.
-D’acord Guillem, però jo faig de porter.