DE QUE VA EL 7-7-7

Avui toca escriure sobre un tema que buscarem al paràgraf  set, de la pàgina set, del setè llibre de l’estanteria de casa.

“El cosí Basilio” d’EÇA DE QUEIROS, deia així:

“S’havia quedat asseguda a la taula llegint el Diari  de Noticies”  com cada dia quan acabava d’esmorzar. La seva mitja hora per posar-se al dia dels últims esdeveniments no els hi treia ningú. A la taula quedava buida la tassa de cafè amb llet i alguna altra resta del desdejuni. Fullejava el diari mirant els titulars, llegia algun article que li interessava. Després de mirar les necrològiques passava a la pagina dels espectacles i a la cartellera .

Un titular li va cridar l’atenció. Una obra de teatre que presentava una companyia argentina, actuaria tres dies en un teatre de la ciutat. Va mirar la fotografia que l’acompanyava, no li deia res;  va llegir el curt resum de l’obra , li va semblar interessant. Els seus ulls es van aturar davant d’un nom, el de la protagonista principal, que la va neguitejar.

Duocastella, Gabriela Duocastella, un calfred li va recórrer l’espinada. Va... seria només una coincidència de cognoms, n’hi hauria molts d’iguals –pensava- però... ell va marxar a un país d’aquest, Xile o Argentina. Qui sap si tenia a veure alguna cosa amb ella. El pensament li feia mal, volia apartar-lo de la ment i no podia.

Després de més de trenta anys el records tornaven a clavar-se en el seu cervell. Mai més havia volgut saber res d’aquest nom, ni d’aquell home. N’havia parlat amb ben poca gent d’ell. Havia quasi aconseguit oblidar tot aquells temps i tot el que havia passat quan tenia quinze anys. Va apartar aquells pensaments que l’envaïen, no volia pensar-hi, no volia que li tornessin a fer mal. Va tancar el diari, va recollir la taula i va sortir.

El vespre fen zàping a la tele, va trobar una cadena local on feien una entrevista, una dona jove, acompanyada d’un senyor més gran . La va deixar allà sense posar massa atenció en el que deien. Quan va sentir el nom Duocastella, va fer un bot; tots els sentits es van posar en alerta. “És ella “ –va pensar-  i va parar l’orella seguint la entrevista. Efectivament, era la actriu principal de l’obra.  “El entramado” tot d’una es va adonar que la noia parlava del seu pare . Un professor de música que havia estat molts anys vivint en aquella ciutat, abans d’anar a viure a Buenos Aires. La funció d’aquest vespre seria en homenatge a ell. Segur que hauria estat molt orgullós de poder-ho veure i d’haver pogut acompanyar-la en aquella gira, però desgraciadament havia mort l’any passat.

La dona petrificada, amb la mirada fixa a la pantalla, absorta, no podia moure’s ni quasi respirar. El cap li repicava. Era ell, ell ...  i ella...  la seva filla. Mort, s’havia mort, per fi s’havia mort. Maleit violador, no podràs fer mai més mal a cap joveneta, ni a ningú .

Ja no va escoltar res més. Amb ràbia va prémer el botó del comandament i va apagar
 la televisió.

19/05/2017/