Després vaig
voler aprofundir més en el tema i vaig buscar els noms dels protectors de la
noia: Vaig tenir-ne prou: A veure, si endevino una mica la filosofia de les dones,
cosa prou difícil, però interesant.
Noms del nans:
Mudet: a quina
dona li pot agradar estar casada amb una persona que mai diu cap paraula amable
ni afalagadora.
Esternuts: una
parella al costat que no fa més que estossegar i esternudar. Us imaginneu una
escena intima i ell vinga i vinga a bufar i tossir sense parar.
Vergonyós: mig tapant-se
amb un coixí i dient, no me la miris que la tinc xica i així la pobra xicota
res de res.
Dormilega:
malament, i si a més és gandul, pitjor.
Feliç:
perillosíssim, si és massa feliç no s’adonarà de les necessitats de la
desitjosa noieta.
Rondinaire:
particularment amb un ser que sempre protesta no em sabria entendre. Prou
difícil que és la vida, per tenir un corcó al costat.
Savi: home el
savi el que se las sap totes, no perdona ni una i a més s’ho creu. Crec que és
el més vell, gros i barbut dels nans.
Després
d’estudiar la personalitat de cadascun, pobra Blancaneus no li quedava més
esperança que esperar a veure si el príncep era millor.
Després d’aquest
discurset he de dir que segurament el tema és molt més profund i trist que la
poma, la madrastra i el conte. La historia té noms i cognoms i els pobres nans eren
nens de poca edat que treballaven a les mines triant els minerals. Pel seu
treball es devien veure vells i desgastats al màxim. Van arribar a dictar-se
tota una sèrie de lleis per protegir-los.
El pare de la Maria Sophia es deia Philipp
Christoph von Erthal, Condestable
del territori de Kurmainz des
del 1719 fins al 1748. Tenia uns bons dots diplomàtics
i és per això que en moltes ocasions havia de viatjar a l'estranger per
entrevistar-se amb emperadors, reis i altes autoritats d'altres països.
Però el 1741 va succeir un fet que va trasbalsar
la vida de la família von Erthal,
però sobretot de la jove Maria Sophia
que va quedar-se sense mare. Al cap de dos anys, el 15 de maig de 1743 en Philipp
es tornava a casar amb Claudia
Elisabeth Maria von Venningen, nascuda Comtessa Imperial de Reichenstein.
Era una dona autoritària que no va dubtar en
afavorir als seus fills, fruit d'un anterior matrimoni, aprofitant les
absències del seu marit. La jove Marie
Sophia va trobar-se convivint amb una dona egoista que es passava el dia
mirant-se al bonic mirall de la seva cambra, regal del seu marit. És un
mirall impressionant, de 1,60 metres d'alçada i encara es pot veure en el museu
del Spessart, al castell de Lohr.
La història explica que la jove Maria Sophia
va acabar morint jove i malalta. No ens costa gens imaginart-la mirant per la
finestra de la seva cambra pensant en escapar-se. Fugint d’aquella dona que no
l'estimava, escapant pel bosc del Spessart, creuant les set muntanyes,
conegudes com les Höhenweg, i arribar allà on hi treballaven els nens miners extraient
plata i coure, per cuidar-los. Esperant, potser, que algun dia un príncep ben
plantat la tragués d'aquell malson.
Malauradament la història real no va acabar
com el conte i la jove va morir sense saber que la seva vida seria transformada
en un conte de fades pels germans Grimm.
Respecte a la poma enverinada hi ha certes
fonts bibliogràfiques que descriuen un verí utilitzat per la madrastra. Es va
introduir mitja poma en suc de belladona, un fruit que es troba fàcilment al
Spessart.
El fet de que una vegada en aquest estat
narcotitzant els set nans posessin a la princesa en un sarcòfag de vidre no es
d'estranyar a causa de la importància de la fabricació de vidre a la localitat
de Lohr.
De la realitat a la fantasia hi ha molta
distància i pel que es veu en aquest conte hi ha suficient espai com per
arribar a la Lluna.
Miquel Pujol Mur.
Curiosa història !
ResponEliminaSí, no tot és tan maco com ho pinten.
Elimina