CLASSE A CASA LA MÒNICA

El Xavier en llevar-se s’estira desemperesint-se amb ganes i fent alguna que altra ganyota i un crit mig tarzanesc. Murmura aleshores: Per fi m’han comprat un matalàs nou que bona falta em feia. El vell, ha estat com les piles, que duren i duren, però finalment els pares s’han adonat que tenia més bonys que una carretera de tercera. Ospa! Ja era hora que ho veiessin.

¾     Avui em noto ”flex”. 

El pare és un xic garrepa. Un xic, ho! Li costa més, això d’obrir la cartera i treure uns quants bitllets. Malgrat sigui pel bé de la salut del seu fill. Carall! No se’ls portarà a l’altre món. I parlant de carall com en tiben els pantalons del pijama. Me’ls baixo i miro, qui la va matricular, que ferma i tesa està. Jo pensava que això de la trempera matinera només li passava al pare quan en alguna que altra ocasió a la nit sento com la mare protesta, dient-li:

¾     Va, Manel, va, empeny més, més fort. Manel que et passa?

 I ell li contesta

¾     És que vinc molt cansat. Demà al matí estaré més valent. 

Sí, cansat d’estar assegut a l’oficina, penso immediatament. A certes edats els homes comencem a fallar algun que altre cop. M’he d’aprofitar de la joventut. 

Finalment ja deixant tot preparat per sortir m’assec a la taula de la cuina per esmorzar. La mare em mira inquiridora. Per què? Em pregunto.  

Ahir va ser un dia feliç ja que finalment vaig desempallegar-me del cabronàs del Rafel. El pare ja m’ho havia advertit que passaria. Sempre em deia:

¾     Xavier, condueixes o et condueixen.- Les seves paraules m’han fet reflexionar durant força temps. Punyeter! Aquesta vegada tenia raó.  

M’he adonat que el meu amic de l’ànima sempre em manegava i em feia canviar de propòsits. Sempre, el fill de puta de l’amic Rafel, em feia fer coses diferents al meu desig. Això d’amic, entre cometes. Ahir, al deixar-lo a la porta de casa seva, vaig haver d’escoltar tot un llarg reguitzell de retrets perquè avui, me’n vaig a fer un treball amb la calenta de la Mònica. Ell diu que és la seva xicota. Quan tancava la porta vaig cridar-li:

¾     Rafel, bon vent i barca nova. Va mirar-me amb un posat d’emprenyat que deu ni do.  Quan marxava li vaig aixecar la mà amb el dit del cor ben dret. Que et donin pel cul, Rafel! 

Mentre menjo, miro la gata que ronca asseguda a una cadireta baixa de boga. Sembla, ben bé, que dorm però quan sent el soroll de l’aigua mou nerviosament les orelles. El refrany del gat escaldat de l’aigua freda fuig  no deixa de ser present al pensament de la nostra “misseta”.   

Ara la mare finalment s’asseu a l’altre costat de la taula, mirant-me fixament, mentre amb les mans retorça un drap de la cuina. M’inquireix:

¾     Xavier, és veritat que vas a casa de la Mónica a repassar lliçons.

¾     Sí, mama.- responc pensant, quina portarà de cap.

¾     Vigila fill, que són bona gent però la mare ja saps que té certa fama. Va casar-se de penal i malgrat la bondat del cornut del seu home les males llengües encara parlen molt malament d’ella.

¾     No em fumis, mare! Que té a veure la Mònica amb la seva mare.

¾     Fill, “carinyo”. Pensa que els testos se semblen en moltes ocasions a les olles. No vull dir res de la Mònica, però tu saps que surt amb bastants nois.

¾     Mare! Mare! Mare! –protesto amb veu alta- Tu i els teus refranys! 

Donant-li un petó al front agafo la motxilla i me la penjo a l’esquena. Tibo amunt els pantalons i me la poso bé, ja que encara la tinc un xic grossa, com sempre que penso amb la Mònica. També m’asseguro de portar el condó a la butxaca. Ara  els “frikis” diuen finament preservatiu, com si les fes vergonya dir les coses pel seu nom. Mai se sap que pot passar entre dos adolescents de disset anys. 

Mentre baixo les escales penso en la mare i el seu sempitern recolzament en els refranys. Em recomano a mi mateix unes sàvies paraules:  Qui vulgui peix que es mulli el cul. 

De veritat que el culet de la Mònica és un do de Déu o de qui la va parir, malgrat fos de falta.  

Miquel Pujol Mur