Aquest matí el
meu despertar ha estat força plaent. Finalment
el pare m’ha comprat les sabatilles esportives que, feia molt temps, li
demanava. Quan les vaig veure a l’aparador de la botiga sincerament me’m vaig
enamorar. Simplement unes sabatilles marca “Danzing” de color vermell i soles grogues.
Només
calçar-me-les he notat un agradable formigueig al meus peus. M’ha semblat
impossible descriure la sensació de lleugeresa de moviments i d’ingravidesa que
he sentit al fer el darrer nus als cordons.
He esmorzat
tranquil·lament. La meva mare m’ha
portat el cafè amb llet i la pastilla per aprimar-me. Maleïda píndola! Te un
sabor a cautxú que fa que em sigui molt difícil d’empassar. Com comprendreu,
malgrat ser bastant alt, el pes és una de les coses que més m’aclapara, i els
quilos em pesen massa. Potser valdria més que digués simplement que sóc bastant
ple.
He sortit al
carrer per trobar-me amb els amics al bar de Cal Negre. Hi eren el Pere i el
Dalmau. Només veure’ns hem picat els punys i ens hem saludat efusivament. Els
he ensenyat el regal dels meus pares i els hi ha agradat molt. Però el Pere
sempre un perepunyetes, ha comentat:
¾
Escolta “tio”! Aquestes sabatilles
són molt “fardonas” i cridaràs l’atenció de tothom.
¾
Tu sempre estàs fet un
esgarriacries de les alegries dels altres.
¾
Bé, bé- i em fa un gest com dient:
això és cosa teva.
Hem demanat una “birra”
i ens hem assegut sota el porxo a mirar la gent que passeja. Avui és dissabte,
dia de mercadet i el Carrer Major està força animat. De sobte, ha sonat en els
altaveus del carrer una musiqueta molt coneguda i familiar: el sirtaki que
balla l’Antoni Quinn en la pel·lícula “Zorba el Grec”.
Sense jo voler
els meus peus han començat a picar a terra seguint el ritme de la melodia. Com
he dit jo no sóc cap Adonis lleuger ni dansaire. Ben justet uns passos de
música lenta si tinc parella o sinó botar i saltar en la pista d’una discoteca
rodejat de jovent com jo.
Però els meus
peus, millor dit les sabatilles, marquen repetidament els passos. Fins que
finalment han començat a marxar, i clar, jo darrere d’elles.
M’he posat
dempeus (o m’han posat) enmig de la plaça de Sant Joan. Pel impuls de les
sabatilles he alçat les meves cames i també instintivament els braços, almenys
per aguantar mitjanament l’equilibri. Breus moments després un corrent elèctric
m’ha omplert el cos.
Aleshores he
començat a ballar i ballar, entremig de la gent que em mirava sorpresa i
admirada. Al darrer compàs he fet una pirueta quasi com de ballarina clàssica i
la música ha parat. Els aplaudiments de tothom m’han fet enrojolar. Suposo que
algun ha hagut de censurar-me pel meu atreviment i també han rigut del meu
ridícul. Però no m’he sentit ridícul, només he estat portat per la música i les
sabatilles.
Torna a sonar la
mateixa música i les sabatilles em porten dansant Carrer Major amunt fins la
Plaça de Sant Pere. Ja no he anat pel mig del carrer sinó que les meves
“Danzing” em porten saltant pels portals o saltironejant per les parets de les cases. Mai m’havia cregut
que jo pugues fer això. Així he arribat
a la Plaça Cremada on he fet un últim i grandiós giravolt.
El Pere que m’ha
seguit m’ha passat l’ampolla de cervesa. Malgrat algun que altre vici, és un
bon xaval.
Només he fet un
glop quan ha començat a tocar una nova música. Bastant antiga, la recordo més
que res pels pares, potser “Un americà a París”. Pel meu gust una música una mica carca i
arcaica. Immediatament, les sabatilles han manat al meu cos. He tornat a saltar
i a dansar per les parets i pels graons, amagant-me i saltant des de la Berruga al bell mig de la plaça i caient amb
una gràcil pirueta amb les cames obertes. En altres ocasions hauria quedat
estès damunt les dures rajoles, però, avui com si fos de goma he tornat a
alçar-me per continuar el meu ball.
I la música no
ha parat i jo portat pels meus peus i cames, i sobretot per les sabatilles, he
continuat la dansa. Al mateix temps he bracejat contínuament com si fos un
ninot de paper portat pel vent.
He passat pel
mig del mercadet. He ballat envoltant les parades i esquivant els vianants i els
firaires. La música i els colors em rodegen per arreu. Unes cortines, com tuls de
gasa de colors rosa i blau, clars, seguien acompanyant la meva dansa. Tothom
m’ha mirat, estranyats i també contents, fins que he arribat a l’Ambulatori.
Ha parat la
música i he aprofitat l’ocasió per treure’m les sabatilles amb un ràpid
moviment. Les he portat a la mà sentint les seves ànsies de moure’s. Però, jo
no puc més. A causa del dolor de tot el meu cos he arribat a casa a peu i
descalç. Abans d’entrar les he deixat al costat d’un contenidor. No sabria què
fer amb elles.
Més tard quan he
sortit ja no hi eren. No sé si les ha agafat algú o han marxat soles. Tampoc
m’importa gens, no me les hauria posat mai més.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada