No sé explicar-me
quin pressentiment va envair el meu cervell. Pot ser por, tal vegada plaer o
segurament inquietud.
La presencia
femenina o masculina poc a poc m’omplia. Però dins meu l’opressió m’ofegava. On
era? Sí, sí, era. Però què era.
Tal vegada un
estrany ? Seria un conegut? Com havia entrat a la estança si no conegués res del que m’envolta.
Ves a saber si
era un fantasmagòric record del passat que venia amb el seu record a omplir el
meu pensament de malastrugança.
Allò, que no sé
ben bé que era, no era cap subtil desenllaç d’un moment feliç.
M’omplia
d’angoixa fins que vaig notar un lleu petó damunt la galta. La cara infantil i
el somriure del meu fill han esvaït el malson.
Miquel Pujol Mur
Els malsons poden ser tan reals que l'angoixa que deixen no te la treu ningú d'una bona estona. En aquest cas el petó del menut ha fet l'afecte inmediat.
ResponEliminaEls petons infantils són molt reparadors del mal de caps dels grans.
Elimina