BALLAR SENSE PARAR

Aquest matí el meu despertar ha estat força plaent. Finalment  el pare m’ha comprat les sabatilles esportives que, feia molt temps, li demanava. Quan les vaig veure a l’aparador de la botiga sincerament me’m vaig enamorar. Simplement unes sabatilles marca “Danzing”  de color vermell i soles grogues. 

Només calçar-me-les he notat un agradable formigueig al meus peus. M’ha semblat impossible descriure la sensació de lleugeresa de moviments i d’ingravidesa que he sentit al fer el darrer nus als cordons.  

He esmorzat tranquil·lament. La meva mare  m’ha portat el cafè amb llet i la pastilla per aprimar-me. Maleïda píndola! Te un sabor a cautxú que fa que em sigui molt difícil d’empassar. Com comprendreu, malgrat ser bastant alt, el pes és una de les coses que més m’aclapara, i els quilos em pesen massa. Potser valdria més que digués simplement que sóc bastant ple. 

He sortit al carrer per trobar-me amb els amics al bar de Cal Negre. Hi eren el Pere i el Dalmau. Només veure’ns hem picat els punys i ens hem saludat efusivament. Els he ensenyat el regal dels meus pares i els hi ha agradat molt. Però el Pere sempre un perepunyetes, ha comentat:

¾     Escolta “tio”! Aquestes sabatilles són molt “fardonas” i cridaràs l’atenció de tothom.

¾     Tu sempre estàs fet un esgarriacries de les alegries dels altres.

¾     Bé, bé- i em fa un gest com dient: això és cosa teva. 

Hem demanat una “birra” i ens hem assegut sota el porxo a mirar la gent que passeja. Avui és dissabte, dia de mercadet i el Carrer Major està força animat. De sobte, ha sonat en els altaveus del carrer una musiqueta molt coneguda i familiar: el sirtaki que balla l’Antoni Quinn en la pel·lícula “Zorba el Grec”. 

Sense jo voler els meus peus han començat a picar a terra seguint el ritme de la melodia. Com he dit jo no sóc cap Adonis lleuger ni dansaire. Ben justet uns passos de música lenta si tinc parella o sinó botar i saltar en la pista d’una discoteca rodejat de jovent com jo.   

Però els meus peus, millor dit les sabatilles, marquen repetidament els passos. Fins que finalment han començat a marxar, i clar, jo darrere d’elles. 

M’he posat dempeus (o m’han posat) enmig de la plaça de Sant Joan. Pel impuls de les sabatilles he alçat les meves cames i també instintivament els braços, almenys per aguantar mitjanament l’equilibri. Breus moments després un corrent elèctric m’ha omplert el cos. 

Aleshores he començat a ballar i ballar, entremig de la gent que em mirava sorpresa i admirada. Al darrer compàs he fet una pirueta quasi com de ballarina clàssica i la música ha parat. Els aplaudiments de tothom m’han fet enrojolar. Suposo que algun ha hagut de censurar-me pel meu atreviment i també han rigut del meu ridícul. Però no m’he sentit ridícul, només he estat portat per la música i les sabatilles.  

Torna a sonar la mateixa música i les sabatilles em porten dansant Carrer Major amunt fins la Plaça de Sant Pere. Ja no he anat pel mig del carrer sinó que les meves “Danzing” em porten saltant pels portals o saltironejant per  les parets de les cases. Mai m’havia cregut que jo pugues fer això.  Així he arribat a la Plaça Cremada on he fet un últim i grandiós giravolt.  

El Pere que m’ha seguit m’ha passat l’ampolla de cervesa. Malgrat algun que altre vici, és un bon xaval.  

Només he fet un glop quan ha començat a tocar una nova música. Bastant antiga, la recordo més que res pels pares, potser “Un americà a París”.  Pel meu gust una música una mica carca i arcaica. Immediatament, les sabatilles han manat al meu cos. He tornat a saltar i a dansar per les parets i pels graons, amagant-me i saltant des de la  Berruga al bell mig de la plaça i caient amb una gràcil pirueta amb les cames obertes. En altres ocasions hauria quedat estès damunt les dures rajoles, però, avui com si fos de goma he tornat a alçar-me per continuar el meu ball. 

I la música no ha parat i jo portat pels meus peus i cames, i sobretot per les sabatilles, he continuat la dansa. Al mateix temps he bracejat contínuament com si fos un ninot de paper portat pel vent. 

He passat pel mig del mercadet. He ballat envoltant les parades i esquivant els vianants i els firaires. La música i els colors em rodegen per arreu. Unes cortines, com tuls de gasa de colors rosa i blau, clars, seguien acompanyant la meva dansa. Tothom m’ha mirat, estranyats i també contents, fins que he arribat a l’Ambulatori. 

Ha parat la música i he aprofitat l’ocasió per treure’m les sabatilles amb un ràpid moviment. Les he portat a la mà sentint les seves ànsies de moure’s. Però, jo no puc més. A causa del dolor de tot el meu cos he arribat a casa a peu i descalç. Abans d’entrar les he deixat al costat d’un contenidor. No sabria què fer amb elles.  

Més tard quan he sortit ja no hi eren. No sé si les ha agafat algú o han marxat soles. Tampoc m’importa gens, no me les hauria posat mai més.  

Miquel Pujol Mur