Avui toca escriure sobre un tema que buscarem al
paràgraf set, de la pàgina set, del setè
llibre de l’estanteria de casa.
“El
cosí Basilio” d’EÇA DE QUEIROS, deia així:
“S’havia quedat asseguda a la taula llegint el
Diari de Noticies” com cada
dia quan acabava d’esmorzar. La seva mitja hora per posar-se al dia dels últims
esdeveniments no els hi treia ningú. A la taula quedava buida la tassa de cafè
amb llet i alguna altra resta del desdejuni. Fullejava el diari mirant els titulars,
llegia algun article que li interessava. Després de mirar les necrològiques
passava a la pagina dels espectacles i a la cartellera .
Un
titular li va cridar l’atenció. Una obra de teatre que presentava una companyia
argentina, actuaria tres dies en un teatre de la ciutat. Va mirar la fotografia
que l’acompanyava, no li deia res; va
llegir el curt resum de l’obra , li va semblar interessant. Els seus ulls es
van aturar davant d’un nom, el de la protagonista principal, que la va
neguitejar.
Duocastella,
Gabriela Duocastella, un calfred li va recórrer l’espinada. Va... seria només
una coincidència de cognoms, n’hi hauria molts d’iguals –pensava- però... ell
va marxar a un país d’aquest, Xile o Argentina. Qui sap si tenia a veure alguna
cosa amb ella. El pensament li feia mal, volia apartar-lo de la ment i no
podia.
Després
de més de trenta anys el records tornaven a clavar-se en el seu cervell. Mai
més havia volgut saber res d’aquest nom, ni d’aquell home. N’havia parlat amb
ben poca gent d’ell. Havia quasi aconseguit oblidar tot aquells temps i tot el
que havia passat quan tenia quinze anys. Va apartar aquells pensaments que
l’envaïen, no volia pensar-hi, no volia que li tornessin a fer mal. Va tancar
el diari, va recollir la taula i va sortir.
El
vespre fen zàping a la tele, va trobar una cadena local on feien una
entrevista, una dona jove, acompanyada d’un senyor més gran . La va deixar allà
sense posar massa atenció en el que deien. Quan va sentir el nom Duocastella,
va fer un bot; tots els sentits es van posar en alerta. “És ella “ –va pensar- i va parar l’orella seguint la entrevista.
Efectivament, era la actriu principal de l’obra. “El entramado” tot d’una es va adonar que la noia parlava del seu pare . Un professor de música que havia estat molts anys vivint
en aquella ciutat, abans d’anar a viure a Buenos Aires. La funció d’aquest
vespre seria en homenatge a ell. Segur que hauria estat molt orgullós de
poder-ho veure i d’haver pogut acompanyar-la en aquella gira, però
desgraciadament havia mort l’any passat.
La
dona petrificada, amb la mirada fixa a la pantalla, absorta, no podia moure’s
ni quasi respirar. El cap li repicava. Era ell, ell ... i ella...
la seva filla. Mort, s’havia mort, per fi s’havia mort. Maleit violador,
no podràs fer mai més mal a cap joveneta, ni a ningú .
Ja no va escoltar res més. Amb ràbia va prémer el botó del comandament i va apagar
la televisió.
la televisió.
19/05/2017/
Caram, amb l'interessant i emotiu que era el relat, no m'esperava pas aquest final tan punyent...Ho has fet molt bé, perquè els bons finals sempre han de sorprendre. Felicitats!
ResponEliminaPetonets, Anna.
M'alegra que t'agradi. Bé, el final és el que costa més i encara que aquest és una mica fort, només cal fixar-se amb els casos reals que cada dia es descobreixen i que en el seu dia van ser ocultats.
EliminaPetonets M. Roser