Fa estona que em fitxo amb
aquella dona que està asseguda a l’altre canto del bar. No em treu la vista de
sobre, fa estona que està així, mirant-me descaradament. Perquè m’està mirant? Em té ven intrigada .
Potser em coneix d’alguna cosa, però jo no l’ha conec de res. Intento mirar-la
dissimuladament, mentre faig un glop del cafè que tinc a la taula, però desvio la
mirada tot seguit , davant la seva mirada penetrant.
La dona es gran passa de la seixantena, va vestida elegant, però discreta, porta el cabell molt ben arreglat i va lleugerament maquillada, és un tipus de dona que no encaixa amb les meves amistats, coneguts o familiars. Té més o menys l’edat de la meva mare. Potser serà alguna veïna del poble on vaig néixer i viure fins als vint anys? Però...qui? ...quina? La Filomena, no... era més alta i molt morena i una mica deixada. I la Carmeta? Tampoc pot ser, era un altre tipus de dona; i la veïna del davant, la dona del joier, aquesta si que era elegant, encara que era menudeta, per més que sempre portés uns talons ben alts. No se’m acut cap més veïna del poble que ara pogués ser aquí.
Potser és un familiar llunyà
d’aquells que van venir al casament i és l’únic dia que ens vam veure. Alguna
tia o cosina del Lluís, no ho sé, potser em mira per veure si sóc jo. No sé si
ja li hauran arribat les veus que l’any passat ens vam separar, o potser encara
no ho sap. Com no sigui la tia aquella que tenia a Veneçuela i que no ens
havia vist mai i ara hagi vingut. Que
va... amb les fotos que havíem mirat vegades era una altre mena de dona, més
estirada i extravagant.
Em venen ganes d’aixecar-me i de
preguntar-li qui és i perquè em mira d’aquesta manera; encara que penso que si
em coneix es ella la que ha de fer el primer pas i venir a parlar-me. Jo no he
de molestar-me a fer res. El més segur es que em confongui amb una altre
persona , ja diuen que tothom tenint un doble, una persona amb la qual ens
assemblem . Deu ser això. No cal que em preocupi pel que fa o deixi de fer , més
indiferent qui sigui . Si vol alguna cosa que vingui. Pago aquest cafè i marxo
d’aquí i m’oblido de la dona.
Encara que penso que la seva cara
em recorda a algú. Tinc un llunyà record
d’aquesta fesomia... res , no em recordo de res, serà la doble d’algú que
conec. No hi dono més voltes me’n vaig d’aquí.
Després de pagar la consumició,
s’aixeca, es posa la jaqueta i va per marxar del lloc. Llavors es dona compte
que la dona ja no es a la seva taula i
té un ensurt quan la veu allà plantada al seu costat,
¾
Hola Anna? Que no em coneixes? Si dona... de l’Institut ... la profe de
literatura.
27/01/2015/
Caram, tenia més memòria la profe que l'alumna...
ResponEliminaPetonets.
Ho i tant, M. Roser i a més una mica despistada estava aquell dia.
EliminaUna abraçada